Catalan English French German Spanish
GARRIGAS.png

L’Alt Empordà presenta una riquesa florística notable que és determinada per la seva geografia. La coincidència en un espai reduït d’ambients de muntanya i de plana, juntament amb la presència d’un extens sector d’aiguamolls i d’un litoral que es reparteix entre la costa alta i articulada del cap de Creus amb la costa baixa sorrenca del golf de Roses, proporciona una gran varietat d’hàbitats que són la base de la diversitat del paisatge vegetal de la comarca.

En base a criteris florístics, criteris fisiognòmics i criteris puraments geogràfics, neix el concepte de regió biogeogràfica com a eina d’estudi. De les tres regions biogeogràfiques que existeixen a Europa, dos d’elles es troben a l’Alt Empordà: l’eurosiberiana (des d’algunes fonts també anomenada regió medioeuropea) i la mediterrània. No obstant, la major part de l’Alt Empordà pertany a la regió mediterrània, caracteritzada pel predomini de plantes adaptades a unes condicions climàtiques seques, en particular a la presència d’un període àrid més o menys llarg a l’estiu. Els alzinars són els boscos més representatius d’aquesta regió. Per l’altra banda, les parts més elevades de l’Albera i de les Salines, amb un clima més plujós i fresc, s’inclouen dins la regió eurosiberiana, on es troba com a bosc més representatiu la fageda. Respecte a la tercera regió biogeogràfica, la regió boreoalpina, cal endinsar-se a la serralada pirinenca, fora ja dels límits comarcals de l’Alt Empordà.

Com a resultat de la configuració del relleu i de l’existència d’aquestes regions biogeogràfiques diferenciades, el paisatge vegetal de l’Alt Empordà és ric, variat i constituït per un mosaic de comunitats vegetals (figura 2.5.1). No obstant, cal dir que la configuració actual d’aquestes comunitats es troba molt influenciada per l’activitat humana; la importància d’aquesta acció antròpica sobre el paisatge es constata quan s’observa l’extensió actual dels conreus de la plana i les actuals i antigues feixes esglaonades, amb parets de pedra seca, esteses als vessants de les muntanyes que encerclen la plana.

El paisatge vegetal, però, és un element dinàmic. Per exemple, quan es produeix una pertorbació, ja sigui d’origen natural o antròpic, més o menys intensa i estesa en el temps, els sistemes naturals entren en una determinada dinàmica. Després de l’abandonament dels conreus, de la disminució de l’aprofitament forestal, de la disminució dels ramats de pastura, o també després dels efectes d’una sequera intensa o d’un incendi forestal, les plantes recolonitzen l’espai disponible, estableixen relacions intra i interespecífiques amb la resta d’éssers vius que conviuen en un mateix hàbitat, modifiquen les condicions físiques i químiques de l’ecotop i, com a resultat dels processos esmentats, la vegetació inicia un procés de canvi. En la majoria de casos aquest canvi consisteix en l’evolució de les comunitats vegetals cap a estadis progressivament més complexos, amb una estructura, diversitat i estabilitat més grans. Aquest procés de substitució d’unes comunitats per unes altres al llarg del temps rep el nom de successió.

Aquest procés de canvis en la vegetació està limitat, en primera instància, per les condicions climàtiques de l’indret. Per tant, el procés de substitució d’unes comunitats per unes altres només tindrà lloc fins que s’arribi a la comunitat final o comunitat clímax, concebuda com l’estadi que culmina aquesta dinàmica. En aquest estadi final es dóna la màxima optimització dels recursos del medi i també la màxima complexitat estructural i florística possible sota les característiques d’un clima determinat.

Per tant, es podria imaginar al llarg de la comarca un paisatge vegetal potencial al qual s’arribaria pel cessament de les accions directes o indirectes de les societats humanes sobre el medi vegetal i que estaria constituït majoritàriament per un mosaic de comunitats finals, les anomenades comunitats climàtiques (o comunitats zonals), en equilibri amb els condicionants imposats pel clima.

Ara bé, no tan sols el clima condiciona el tipus de vegetació potencial d’un indret, sinó que també altres factors ambientals com la litologia, la hidrologia o el relleu són molt importants. En aquest sentit, hi ha indrets de la comarca en els quals aquests factors exerceixen una gran influència sobre la vegetació, com és el cas dels riberals dels rius o altres zones humides, les obagues molt marcades, els sòls salats de les maresmes, les acumulacions eòliques de sorres dels cordons dunars o els ambients rocosos dels penya-segats. En tots aquests llocs especials les condicions ambientals són tan extremes que modifiquen els efectes del clima dominant i provoquen que les comunitats climàciques siguin inviables, formant-se així altres comunitats permanents finals (o comunitats azonals), en equilibri amb els condicionants ambientals particulars d’aquests indrets.

D’acord amb aquesta interpretació de la dinàmica de la vegetació, podem reconèixer un paisatge vegetal potencial de l’Alt Empordà constituït per un conjunt de comunitats clímax en relació amb els diferents tipus climàtics presents a la comarca:

Les comunitats climàtiques (que podran ser de tipus mediterrànies o eurosiberianes).

Les comunitats permanents (vegetació de ribera, de les maresmes, de la línia litoral i la de l’ullastrar provençal).

 

 

Però, a més, cal tenir en compte els estadis de degradació que poden tenir les comunitats vegetals característiques de les regions mediterrànies fruit de períodes o factors de pertorbació, ja siguin naturals o antròpics. Les comunitats vegetals resultants típiques es descriuen a la següent taula.

Tenint en compte les comunitats vegetals existents, la distribució dels boscos a l’Alt Empordà segons la seva tipologia segueix criteris, com ja s’han esmentat abans, geogràfics i climàtics principalment, afectats en molts casos per l’acció antròpica sobre el territori (veure mapa 44).

Mapa 44. Mapa forestal de l’Alt Empordà

Font: Atles comarcal de Catalunya, Alt Empordà, ICC, 2006

 

Les comunitats climàtiques dels ambients zonals mediterranis i submediterranis

A les latituds en que es troba l’Alt Empordà, es pot considerar en línies generals que els boscos i bosquines mediterranis s’ensenyoreixen del paisatge en la majoria d’indrets situats per sota dels 800 metres. Aquest espai es sol identificar com a la terra baixa mediterrània.

La temperatura dels indrets on es localitzen les comunitats climàtiques mediterrànies al llarg de l’any és suficient per a que es pugui desenvolupar contínuament l’activitat vegetativa i fisiològica de la planta, de manera que no té sentit un arrest biològic mitjançant la pèrdua foliar; per tant, la fulla perenne s’imposa com a solució més adequada i econòmica. Per altra banda, l’escassesa d’aigua (que sí resulta un factor limitant) no permet el dispendi d’una total renovació foliar anual, obligant, a més, a una protecció de les fulles contra una transpiració excessiva que es dóna sobretot els mesos d’estiu. El resultat són boscos i bosquines perennifolis i esclerofil·les, típicament subtropicals i meditarranis, o bé prats eixuts, rics en teròfits.

En conjunt, no s’aprecia cap variació estacional en les comunitats vegetals, bé que la primavera no deixa d’adornar-se amb florides ufanoses i amb rebrots de nou fullatge tendre; a les àrees obertes, parcial o totalment desforestades, és més perceptible el tomb de l’any ja que els prats s’assequen a l’estiu i esclaten amb les pluges tardorals i primaverals.

Per fer front a les característiques climàtiques esmentades, la vegetació mediterrània destaquen pel seu caràcter conservador, que es tradueix en un predomini de la vegetació llenyosa sobre l’herbàcia i en una moderació en la mida de les fulles, normalment petites.

Paral·lelament, davant l’ariditat estival, la vegetació presenta altres respostes i solucions adaptatives: la semimarcescència (fulles que s’assequen sense morir, com les de les estepes), la suculència (acumulació d’aigua als teixits foliars, com en els dels crespinells), l’espinescència (transformació d’òrgans en espines com a mecanisme de defensa contra els herbívors com a estratègia per al manteniment de la biomassa i, a més, per a la potencial captació de més humitat) o la presència d’essències i reïnes de gust fort o desagradable en moltes plantes (també com a mecanisme de defensa contra herbívors, com el romaní, la farigola o el llorer).

La protecció contra l’ariditat i contra la insolació excessiva fa que les plantes mediterrànies tendeixin a fer masses atapeïdes i compactes, traduïnt-se en boscos esclerofil·les o bosquines compactes Però si l’aigua escasseja, el mantell vegetal esdevé lax, minva la protecció mútua i s’incrementa l’evaporació; així, dels boscos atapeïts i autoprotectors es passa a brolles i màquies eixarreïdes i magres, amb espais buits sense vegetació, situació típica de les àrees més meridionals de la comarca.

En general, les comunitats mediterrànies, tot i que presentin un aspecte frondós, són fràgils, i es regeneren amb dificultat després d’una pertorbació (com per exemple un incendi). La brolla i la garriga, molt més rarament el prat, són el resultat, com ja s’ha esmentat abans, de la degradació del bosc.

Totes aquestes característiques es desdibuixen gradualment a mesura que el clima es fa més humit. Per això, quan es donen climes amb un període d’ariditat estival més discret, encara que la resta de paràmetres es mantingui, els canvis fisiognòmics i fisiològics apareixen immediatament. És aquest el cas de les anomenades zones submediterrànies, caracteritzades per la coexistència d’espècies perennifòlies, fins i tot esclerofil·les, amb espècies caducifòlies o semicaducifòlies, en conjunts encara rics en arbres i arbusts, però ja prou ben dotats de plantes herbàcies.

En definitiva, en base als factors que determinen les comunitats zonals mediterrànies, a l’Alt Empordà es troben específicament tres tipus de comunitats vegetals, les quals es detallaran a continuació: els alzinars, les suredes i les rouredes seques.

 

Els alzinars

Els alzinars constitueixen els boscos mediterranis per excel·lència. Són esponorosos boscos amb una estructura silvàtica exuberant i d’extraordinària austeritat funcional, amb una massa forestal pluriestratificada, atapeïda i impenetrable, en la que grimpen els arbusts lianoides que li acaben de convertir en unes de les formacions vegetals més compactes d’entre les existents, cosa que contradiu la imatge que sovint hom en té.

Són boscos escleròfil·les, és a dir, amb la major part d’arbustos i arbres caracteritzats pel fet de posseir unes fulles persistents, de dimensions reduïdes i endurides. Tots els alzinars es caracteritzen pel predomini a l’estrat arbori de l’alzina (Quercus ilex), però es diferencien per la presència i l’abundància d’altres arbres, arbustos i herbes que responen a variacions en la litologia, el clima o l’activitat humana, i que es troben englobades en l’anomenat sotabosc.

La major part de la plana i de les parts baixes de les muntanyes calcàries del sector de la Garrotxa d’Empordà pertanyen al domini potencial de l’alzinar litoral amb marfull (Viburno-Quercetum). Aquest és un tipus d’alzinar que es caracteritza pel fet de posseir un estrat arbustiu ric i dens on destaquen el marfull (Viburnum tinus), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’aladern (Rhamnus alaternus), amb una presència important de plantes lianoides com el lligabosc (Lonicera implexa), l’arítjol (Smilax aspera) o la vidiella (Clematis flammula) i, en canvi, amb un estrat herbaci més aviat magre on destaca la falzia negra (Asplenium adianthum-nigrum).

La intensa transformació del paisatge als sectors de relleu més planer i la rompuda dels boscos per convertir-los en conreus han comportat una reducció extraordinària de la superfície primitiva de l’alzinar litoral. L’aprofitament forestal, molt intens en el passat, per a l’obtenció de llenya i carbó vegetal també va contribuir a la degradació d’aquests boscos. De fet, tot i l’exuberància que pot presentar un bosc d’alzinar ben format, cal tenir en compte la seva gran fragilitat front les pertorbacions externes. En aquest sentit, només en alguns punts de les serres de relleu ondulat i de baixa altitud del terraprim o de la Garrotxa d’Empordà resten àrees on la vegetació actual es correspon amb aquest tipus d’alzinar.

Les clapes de bosc que es mantenen entre les extenses superfícies de conreu corresponen a pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), a vegades de pi pinyer (Pinus pinea) que recobreixen comunitats arbustives i herbàcies com a resultat de la degradació de l’alzinar. Així, sobre els sòls carbonatats de la plana i dels terraprims s’hi troben garrigues (Querco-cocciferetum), brolles calcícoles de romaní (Rosmarino-Lithospermetum) o llistonars (Thero-Brachypodion). Si el substrat està constituït per materials sense carbonats, en lloc de la brolla de romaní s’hi fa la brolla silicícola d’estepes i brucs (Cisto-Sarothamnetum), i en alguns sectors silicis de la Garrotxa d’Empordà i del cap de Creus s’hi troba també la brolla de bruc d’escombres (Lavandulo-Ericetum scopariae). La degradació de les brolles silicícoles porta a l’aparició d’un prat mediterrani constituït per herbes anuals entre les quals destaca l’heliantem tacat (Helianthemum guttatum).

Als punts on el sòl manté sovint un grau superior d’humitat, com ara a les petites depressions que es poden trobar a l’interior d’un bosc o als talussos de separació dels conreus, s’hi fa l’espinavessa (Paliurus spina-christi), un arbust de 2 a 3 m d’alt, caducifoli i molt espinós, amb una distribució geogràfica a Catalunya gairebé restringida a les comarques nord-orientals.

L’alzinar muntanyenc (Asplenio-Quercetum) es localitza a les serres i massissos que limiten la comarca pel nord i l’oest, a altituds compreses entre els 500 i els 800 m, o fins i tot a cotes inferiors a les obagues més marcades, on el clima mediterrani adquireix un caràcter més humit i fred. En resposta a aquestes condicions climàtiques més extremes, l’estructura de l’alzinar muntanyenc es caracteritza per un sotabosc arbustiu migrat, on manquen la major part d’arbustos i lianes, en bona part de caràcter termòfil, presents a l’alzinar litoral. L’estrat herbaci, en canvi, és més ric i conté un bon nombre d’espècies montanes pròpies dels boscos caducifolis.

 

Sureres

Una variant de l’alzinar litoral amb denominació i personalitat pròpies és la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberestosum), pròpia de terrenys silicis de clima més plujós. La sureda presenta un conjunt d’espècies força semblant a l’alzinar litoral típic, tot i que l’arbre dominant típic sigui d’una altra espècie, també de la família Quercus: la surera (Quercus suber).

Per altra banda, les suredes són boscos menys tancats que els típics alzinars, en part com a conseqüència de l’aprofitament secular del suro de què han estat objecte. És per això que el sotabosc de les suredes no es diferencia gaire de les brolles d’estepes i brucs que s’observen als punts on la degradació del bosc ha estat molt intensa.

El domini potencial de la sureda substitueix l’alzinar litoral amb marfull a les àrees modelades sobre materials granítics o metamòrfics que donen lloc a sòls pobres en nutrients o oligotròfics. Aquesta situació és la que correspon a la regió dels Aspres, el conjunt de serres i turons que envolten la plana central de l’Alt Empordà, sobretot al sector de la Jonquera, Agullana i Darnius, als Aspres nord-occidentals, però també als nivells inferiors de la serra de l’Albera i de la península del cap de Creus.

 

Bosc de Quercus suber a Sant Esteve del Llo Font: Atles comarcal de Catalunya, Alt Empordà, ICC, 2006

 

Rouredes seques

Els boscos predominants a la regió submediterrània, clarament més humits, són les rouredes (Quercion pubescenti-petraea), amb el roure (Quercus pubescens) com a arbre típic d’aquestes comunitats. Es tracta de boscos d’afinitats medioeuropees que es troben a mesura que ascendim pels relleus pirinencs de les Salines i de l’Albera, quan el clima mediterrani perd entitat de manera progressiva, augmentant les precipitacions i la humitat atmosfèrica i fent, per tant, que el període àrid estival característic de l’amibent mediterrani es dilueixi poc a poc.

Les rouredes submediterrànies, que anomenarem també rouredes seques, són encara semblants als alzinars, boscos rics en arbusts i pobres en plantes herbàcies.

Les rouredes dels massissos de les Salines i de l’Albera estan constituïdes sobretot pel roure martinenc (Quercus humilis), acompanyats sovint d’altres arbres com el boix grèvol (Ilex aquifolium), el qual es tracta d’una espècie protegida per la seva importància funcional en l’ecosistema de la muntanya mitjana mediterrània. Com que els sòls desenvolupats sobre els materials silicis predominants (granitoides, gneis i esquistos) són oligotròfics i de reacció àcida, al sotabosc són més característiques plantes neutròfiles o basòfiles com el boix (Buxus sempervirens) o el tortellatge (Viburnum lantana).

Finalment, abans d’entrar en la caracterització de les comunitat climàtiques eurosiberianes, cal fer especial menció a la protecció que presenten algunes espècies. Entre elles destaquen el teix (Taxus baccata), arbre que antigament ocupava grans extensions, però que actualment resta confinat a unes poques localitzacions a la muntanya mitjana on queden exemplars molt vells. És un arbre en forta regressió arreu d’Europa; a l’Albera existeixen molt pocs exemplars, localitzats en amagades i estretes escletxes de la zona de la capçalera de l’Orlina.

De les altres espècies vegetals protegides cal remarcar la presència al Paratge natural de l’Albera de les següents orquídies: el limodor abortiu (Limodorum abortivum), Orchis ustulata, Neotia nidus avis o Serapia lingua, entre d’altres. A més, tenen la consideració d’espècies protegides al Massís de l’Albera la molsa Oedipodiella australis, la falguera de rei (Osmunda regalis), Centaurea spinabadia, Armeria ruscinonensis, Limonium tremolsii i Saxifraga fragosoi.

 

Les comunitats climàtiques dels ambients zonals eurosiberians (o medioeuropeus)

Deixant de banda aquest ambient de transició submediterrani, ens endinsem ja en l’ambient medioeuropeu de la regió eurosiberiana, amb les rouredes humides i les fagedes (espècies del gènere Fagion) com a comunitats predominants.

Són boscos que també es van trobant a mesura que ascendim pels sistemes muntanyosos de les Salines i de l’Albera, al nord i i oest de la comarca, quan el clima mediterrani es dilueix de forma molt més substancial, incrementant-se notablement el règim anual de precipitacions i desapareixent les conseqüències del període àrid de l’estiu propi de les altres zones alt-empordaneses.

Les rouredes més característiques són les que estan formades pel roure de fulla gran (Quercus petraea), també acompanyades, com en el cas de les rouredes seques, d’altres arbres com el grèvol. Al sotabosc, no obstant, es troben espècies acidòfiles com l’escorodònia (Teucrium scorodonia) o la falguera aquilina (Pteridium aquilinum), mentre que són rares o absents les típiques de les rouredes submediterrànies.

En alguns sectors del domini de les rouredes, oberts als vents marítims ascendents i humits, hi ha boscos caducifolis mixtos, amb roures, castanyers i freixes, com s’observa, per exemple, als nivells més elevats del puig Neulós.

Per altra banda, les fagedes són els boscos més representatius de les terres de l’Europa occidental marítima de clima humit i fresc. A les Salines i a l’Albera les condicions ambientals requerides per la fageda es troben en els nivells més alts, per sobre dels 800 m, on la condensació de l’aire humit marítim produeix precipitacions abundants, així com una humitat atmosfèrica elevada, sobretot a l’estiu, que compensen la tendència mediterrània del clima. S’hi fa un tipus de fageda acidòfila (Luzulo-Fagetum) relacionada amb la presència de sòls àcids i condicionada per un clima marítim de tendència atlàntica. Val a dir, però, que el domini de la fageda al vessant meridional d’aquestes serres es presenta de manera discontínua, i es localitza als obacs més humits, a diferència del que passa al vessant nord, on la fageda forma un cinyell més o menys continu que s’estén gairebé fins a la carena.

La degradació de les rouredes acidòfiles i de les fagedes dóna lloc a landes (Calluno-Genistion), comunitats arbustives que a l’Albera es presenten dominades segons els casos per la bruguerola (Calluna vulgaris), la falguera aquilina (Pteridium aquilinum), el ginebre (Juniperus communis) o una combinació de tots tres. En el nivell culminal, aquestes landes s’alternen amb prats rasos d’aspecte subalpí, amb una composició florística que els apropa més a la vegetació de caràcter atlàntic que no pas a la boreoalpina. Són prats condicionats per l’acció combinada de la tramuntana, que en bufar amb intensitat dificulta la colonització d’aquests sectors per part de les espècies forestals, i de la pràctica secular del pasturatge.

 

Les comunitats permanents

Les comunitats que responen a la presència d’unes condicions ambientals diferents de les derivades exclusivament dels tipus climàtics presents a la comarca són les comunitats permanents d’indrets especials. Aquests indrets responen bàsicament a tres tipus d’ambients molt estesos a l’Alt Empordà: la vegetació de ribera que es desenvolupa al llarg dels cursos fluvials i dels estanys d’aigua dolça, la vegetació de maresmes i la vegetació de la línia litoral. A més, s’ha considerat també com a comunitat permanent la màquia d’ullastre que propsera a la costa sud del Cap de Creus.

 

Vegetació de ribera

La vegetació de ribera es situa al llarg del conjunt de cursos d’aigua que travessen l’Alt Empordà. Alguns són cursos permanents com el Fluvià i la Muga, amb els corresponents afluents i els canals que en deriven, altres són torrents intermitents i de curt recorregut com els que creuen el sector oriental de la península del cap de Creus. La presència de l’aigua i la poca profunditat a què es troba el nivell freàtic al voltant dels canals fluvials condiciona la presència de plantes i comunitats vegetals que exigeixen una humitat edàfica superior a les comunitats climàtiques dels sectors on tota l’aigua disponible és subministrada únicament pel règim de precipitacions. Encara que hi ha diferències derivades del clima entre els boscos de ribera, aquestes estan subordinades a les característiques que presenta el nivell freàtic i el corrent d’aigua.

A la vegetació de ribera de l’Alt Empordà, com a molts altres indrets, s’hi troben tres grups de formacions diferents (mirarfigura 2.5.2):

Els boscos. Formats per arbres alts com els pollancres (Populus nigra), els àlbers (Populus alba), els freixes (Fraxinus angustifolia), els verns (Alnus glutinosa), o també oms (Ulmus minor) i tamarius (Tamarix anglica).

Els bosquetons. Constituïts per arbres baixos com diferents tipus de salzes (principalment Salix alba).

Les formacions herbàcies. Constituïdes per herbes altes com els grans càrexs i gramínies.

 

Les vernedes són els boscos de ribera més exigents quant a la presència d’un nivell freàtic que quedi poc afectat per l’estiatge. A diferents punts de les ribes del Fluvià i de la Muga es troben fragments de vernedes. És remarcable la verneda de la riera de la Valleta, a la península del cap de Creus. Les barres de còdols i graves que la dinàmica fluvial genera en el llit dels rius i torrents és l’hàbitat de la salzeda de sarga (Salix eleagnos). Al voltant de l’aigua corrent es troba la gatelleda.

Als punts on l’aigua circula amb lentitud i sobre els sediments llimoargilosos sempre humits de les vores dels rius i canals, es fa el canyissar, una comunitat densa i atapeïda dominada pel canyís (Phragmites australis). A més, també es poden trobar comunitats de balques (Typha angustifolia i T. latifolia), jonca d'estany (Scirpus lacustris), lliri groc (Iris pseudacorus), plantatge d'aigua (Alisma plantago-aquatica), malví (Althaea officinalis) o salicària (Lythrum salicaria), entre molts d’altres.

Finalment, respecte la vegetació aigualosa i lacustre d’aquests espais de cursos d’aigua i llacunes, destaquen els ranuncles aquàtics (Ranunculus baudotii) i altres plantes submergides (com Zannichellia, Potamogeton, Najas, Chara, etc.), sumades a les minúscules llenties d'aigua (Lemna) o les cal·lítriques (Callitriche)

 

 

Però val a dir com a repunt final que la vegetació de ribera de la comarca ha estat molt alterada per la intervenció humana. En la majoria d’indrets, les comunitats vegetals es mostren mal representades i en mosaic, molts cops amb comunitats que substitueixen les potencials de la zona, tals com bardisses o diferents tipus d’herbassars.

 

Vegetació de les maresmes

La vegetació de les maresmes es desenvolupa sobre els paisatges litorals de l’Alt Empordà, sobretot al sector comprès entre les desembocadures del Fluvià i la Muga, ja que en aquesta franja de territori s’estén un magnífic espai amfibi constituït per estanys litorals d’aigua salabrosa i ambients marjalosos, que a mesura que ens allunyem de la costa entren en contacte amb prats inundables, com les closes, i amb les terres de conreu. El factor condicionant principal de la vegetació de les maresmes és la presència de sals en el sòl. Les plantes que hi viuen han d’estar adaptades a viure en un medi on l’aigua que absorbeix el sistema radical presenta diferents concentracions de clorur sòdic. Així, diverses de les espècies halòfiles dels ambients de maresma presenten un engruiximent de les fulles que és una manifestació de la presència de sals en els sucs cel·lulars, un dels trets característics de la seva fisiologia particular.

 

 

La textura del sòl, de sorrenc a argilós, passant per totes les transicions possibles, així com el grau d’humitat i el microrelleu, condicionen la colonització de l’espai per part de comunitats diverses. Als indrets on dominen els sòls argilosos, salats i humits, com succeeix als espais contigus a les llacunes permanents, o en algunes depressions del terreny, s’hi troba la comunitat de cirialera (Arthrocnemetum fruticosi), una comunitat vegetal molt densa que recobreix el sòl gairebé totalment i on la salicòrnia subarbustiva o cirialera (Arthrocnemum fruticosum) forma extenses colònies. El sòl salat dels sectors de les llacunes d’aigua salabrosa que a l’estiu, en davallar el nivell de l’aigua, queden al descobert són colonitzats per una comunitat de petites cirialeres anuals, les salicòrnies (Salicornietum emerici).

Els sòls molt salats, però secs i compactes, que queden en posicions topogràfiques més elevades són recoberts per comunitats similars (com les comunitats de Arthrocnemetum) que difereixen entre elles per la presència d’algunes espècies d’amplitud ecològica limitada que indiquen petites diferències en la textura del sòl, el grau d’humitat o la concentració de sals. En totes, però, sempre hi ha una presència notable de plantes del gènere Limonium, grup integrat per un nombre considerable d’espècies que tenen el seu hàbitat en els sòls salats, ja siguin del litoral o de les terres àrides interiors, i que presenta una proporció notable d’endemismes. També es poden trobar espècies com el salat blanc (Halimione portulacoides), el jonc marí (Juncus maritimus) o l'espartina (Spartina patens).

A primera línia, enfront del mar trobem, entre d'altres, el jull de mar (Elymus farctus), i damunt les dunes destaca el borró (Ammophila arenaria), robusta gramínia fixadora de les dunes.

L’espai de transició, d’extensió variable, entre els ambients de maresma i el paisatge dunar, amb un sòl més sorrenc i no tan salat com el propi dels hàbitats ocupats per les comunitats anteriors, és colonitzat per diferents comunitats que es caracteritzen pel predomini de diferents espècies de joncs. A l’Alt Empordà, la comunitat més estesa en aquest tipus d’hàbitat és la Schoeno-Plantaginetum crassifoliae, en la qual, a més de la presència del jonc de tiges (Juncus acutus), i de Schoenus nigricans, una ciperàcia d’aspecte semblant als joncs, hi destaca el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia), una planta perenne de fulles carnoses agrupades en roseta que recobreix densament el sòl i dóna caràcter a la comunitat.

 

Vegetació de la línia litoral

La vegetació de la línia litoral es localitza a l’estreta faixa on entren en contacte el mar i la part emergida dels continents, on es donen unes condicions ambientals molt especials que no totes les plantes es troben en condicions de suportar. El ruixim d’aigua salada provocat per l’esquitx de les onades que trenquen sobre la línia de costa, o els aerosols salins impulsats pels vents que bufen en direcció de mar a terra, condicionen la presència d’uns ambients halòfils a l’espai immediat a la línia litoral. Als condicionants imposats per la proximitat del mar s’han d’afegir els derivats de les característiques del tipus de costa. Així, a l’Alt Empordà es poden diferenciar dos grups de comunitats pròpies de la línia litoral: les comunitats de les platges i dunes de la costa baixa del golf de Roses i les comunitats dels penya-segats que caracteritzen la costa alta del cap de Creus.

Respecte les comunitats pròpies de platges i dunes de costa baixa, la vegetació colonitzadora, amb alguna discontinuïtat, s’estenen tot al llarg de la platja del golf de Roses, i està condicionada pels factors ecològics particulars que concorren en aquest ambient. Els més rellevants són la mobilitat de la sorra i la seva escassa capacitat per retenir aigua i nutrients, la presència de sals en el sòl i l’acció abrasiva del vent, que transporta partícules de sorra i aerosols, principalment cristalls de clorurs (mirar figura 2.5.2 del punt anterior).

Tres són les associacions de plantes característiques d’aquest hàbitat litoral de les costes de la Meditarrània occidental, tot i que les dues que es troben als cordons de dunes del golf de Roses són les més ben representades. Aquestes tres comunitats són:

 

  • La comunitat d’Elymus farctus i Sporobolus pungens (Agropyretum mediterraneum). Es troba al peu de les dunes davanteres i en depressions paral·leles a les crestes i obertes a l’acció del vent.
  • La comunitat de borró (Ammophiletum arenarietum). S’estableix a les crestes de les acumulacions eòliques mòbils.
  • La comunitat de crucianel·la (Crucianelletum maritimae). És la més poc estesa i mal representada al litoral de l’Alt Empordà en comparació amb altres paisatges dunars del litoral peninsular, bé per la urbanització d’aquests espais, bé per l’augment de la humitat edàfica que proporciona la proximitat dels ambients de maresma i que provoca la seva substitució per altres agrupaments de plantes.

 

Pel que fa a les comunitats dels penya-segats, típiques del litoral del cap de Creus, les condicions per a l’establiment de la seva vegetació són molt extremes. Al ruixim d’aigua salada provocat per l’embat de les onades, se li afegeix l’efecte de la tramuntana que té capacitat per fer arribar els aerosols salins a distàncies superiors a les comunes en altres litorals no sotmesos a vents tan intensos. A l’efecte advers de la sal sobre la vegetació s’han d’afegir altres factors inherents als ambients dels penya-segats, com són la migradesa dels sòls: les plantes han d’arrelar a les fissures de la roca o als petits replans on s’acumulen productes procedents de la meteorització dels materials; l’alta insolació, sobretot en les exposicions a migjorn, o la baixa humitat retinguda per uns sòls tan migrats.

Paral·lelament, respecte l’espai que ocupa el cap de Creus, cal també tenir en compte la importància de l’activitat humana en el paisatge vegetal. En aquest entit, per un costat és important tenir present que bona part del terreny no és més que una immensa vinya abandonada assentada en feixes sostingudes per murs de pedra i, per l'altre, que la utilització de l'espai per pasturar-hi ha ocasionat repetits incendis al llarg del temps que han marcat el paisatge d’aquest indret.

Aquest conjunt de factors, juntament amb la varietat litològica i morfoestructural que presenta el relleu al cap de Creus, dóna lloc a tot un conjunt de microrelleus que originen variacions subtils de les condicions ambientals entre uns indrets i altres (mirar figura 2.5.4).

 

 

En síntesi, i deixant de banda aquesta consideració, als penya-segats del cap de Creus es poden reconèixer dues comunitats vegetals diferents que es disposen en bandes paral·leles en relació amb la proximitat al nivell del mar:

 

  • La comunitat d’armèria marina o del Rosselló (Armerietum ruscinonensis). És la que se situa a més baix nivell en aquells sectors més afectats pel ruixim d’aigua salada. Es tracta de les plantes més adaptades al vent i a la salinitat, les quals costitueixen sens dubte la vegetació més interessant del Parc i que no té rèplica enlloc del litoral català. També es poden trobar l'ensopeguera (Limonium tremolsii) i, sobretot, Seseli farreny, autèntica joia botànica, ja que no es troba en cap altre lloc del món. Ambdúes espècies es troben actualment protegides.
  • La comunitat formada per Astragalus massiliensis, Plantago subulata i una varietat prostrada de la sempreviva borda (Helichrysum stoechas). És la que es troba a més distància de la costa, sovint en roques no tan pendents, però en indrets molt ventejats per la tramuntana, que hi fa arribar l’aigua marina polvoritzada.

 

En punts més arrecerats del vent i no tan pendents, als ressalts dels penya-segats, s’hi fa el Thymelaeo-Plantaginetum subulatae, una comunitat de transició cap a les brolles i màquies litorals on és present la bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta), un arbust que es retroba a diferents hàbitats del litoral dels Països Catalans.

A partir d’aquest punt, cal fer especial menció a les màquies i les brolles, que van ocupant progressivament la major part de la superfície, essent les espècies més freqüents el llentiscle (Pistacia lentiscus) , el càdec (Juniperus oxycedrus), el bruc boal i el bruc escombres (Erica arborea i E. scoparia), l'estepa negra, la borrera i la blanca (Cistus monspeliensis, C. salviifolius i C. albidus) i l'argelaga negra (Calicotome spinosa).

Finalment, en quant a les espècies arbòries, aquestes no ocupen gaire extensió i tampoc són gaire freqüents; tot i això, les més comunes són el pi blanc (Pinus halepensis) i la surera (Quercus suber).

 

Respecte el fons marí, destaquen les fanerògames aquàtiques, que estan protegides, i que formen extenses praderies en els fons sorrencs o fangosos. Són la posidònia o alga de vidriers (Posidonia oceanica), l'algueró (Cymodocea nodosa) i Zostera sp. Altres plantes que per la seva raresa estan especialment protegides al parc del Cap de Creus, són les molses Oedipodiella australis var. catalaunica i Entosthodon durieui var. mustaphae; la folguerila (Cosentinia vellea); la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), l'olivella (Cneorum tricoccon) i el tragacant de Marsella o el coixí de monja (Astragalus massiliensis).

L’ullastrar provençal

L’ullastrar provençal (Oleo-Lentiscetum) és una màquia litoral molt característica de les costes de Provença i de Menorca. A Catalunya només es localitza a l’Alt Empordà, concretament al llarg de fragments del litoral meridional del Cap de Creus, als indrets més assolellats i arrecerats de la tramuntana.

L’ullastrar és una comunitat dominada per arbustos alts com l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris) i el llentiscle (Pistacia lentiscus) i rareses com l’olivella (Cneorum tricoccon) i la lleterassa (Euphorbia dendroides).

 

Els arbres monumentals

Els arbres monumentals són aquells que per diversos motius (edat de l’arbre, singularitat, història, tradicions o dimensions) tenen un interès especial per part de la població, convertint-se en símbols que acaben formant part del patrimoni de l’indret.

Per aquest motiu, i de forma pionera, la Generalitat de Catalunya va apostar per regular legalment aquests arbres i arbredes monumentals. Ho va fer a través de diversos decrets i ordres que van des del Decret 214/1987 sobre declaració d'Arbres Monumentals de 1987 fins l’Ordre DMAH/228/2005, DOGC 4393 de 2 de maig de 2005.

D’aquesta forma s’han identificat i ubicat fins a 185 arbres monumentals a tot Catalunya. D’aquests, 11 es troben situats a l’Alt Empordà (gràfic 2.5.1), valor relativament important tenint en compte que, en termes mitjans dividint el nombre d’arbres pel nombre de comarques catalanes, cadascuna d’elles albergaria menys de cinc arbres monumentals.

 

 

Mapa 45. Arbres Monumentals a l’Alt Empordà

Font: elaboració pròpia a partir cartografia Arbres monumentals, Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2005

Submit to FacebookSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn