FORTIA.png

Carta de Serveis

L’establiment d’un sistema d’àrees protegides és un dels instruments necessaris per garantir la conservació de la biodiversitat i del patrimoni natural (tant vegetal com animal), juntament amb la promoció de l’ús sostenible dels recursos naturals.

A l’Alt Empordà, així com a tot el territori de Catalunya, es poden trobar espais protegits mitjançant dues figures principals de protecció: els Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE) i el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Paral·lelament, existeixen altres figures de protecció, com la Xarxa Natura 2000 (que emana de la Directiva Hàbitats europea) i les zones humides i incloses a la llista RAMSAR, que, a diferència de les dues primeres, no tenen determinacions legals.

 

Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE)

Són les zones catalogades pel seu interès científic, ecològic, cultural, educatiu, paisatgístic o recreatiu i regulades per la Llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals de Catalunya, modificada posteriorment per la Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient. Els seus objectius bàsics són protegir, conservar, gestionar i, si s’escau, restaurar i millorar la diversitat genètica, la riquesa i la productivitat dels espais naturals.

La Llei estableix les següents modalitats de protecció especial:

  • Parcs Nacionals. Espais naturals d’extensió relativament gran, no modificats essencialment per l’acció humana, que tenen interès científic, paisatgístic i educatiu. La finalitat de la declaració és la de preservar-los de totes les intervencions que puguin alterar-ne la fisonomia, la integritat i l’evolució dels seus sistemes naturals. La declaració de Parc nacional es fa per llei.
  • Paratges Naturals d’Interès Nacional. Espais o elements naturals d’àmbit mitjà o reduït que presenten característiques singulars atès llur interès científic, pasiatgístic i educatiu, amb l’objectiu de garantir-ne la protecció i la de l’entorn. La seva delcaració es fa també per llei.
  • Reserves Naturals Integrals. Espais naturals d’extensió reduïda i de considerable interès científic que són objecte d’aquesta declaració per a aconseguir de preservar íntegrament el conjunt d’ecosistemes naturals que contenen o d’alguna de les seves parts. La declaració és fa per llei.
  • Reserva Natural Parcial. Espais naturals amb les mateixes característiques que els anteriors, però amb la diferència de que la declaració d’aquests es fa per decret del Consell Executiu.
  • Parcs Naturals. Espais naturals que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l’objectiu d’aconsguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat de llurs recursos i l’activitat de llurs habitants. La seva declaració es fa per decret del Consell Executiu.
  • Reserva Natural de Fauna Salvatge (incorporada per la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals). Espais delimitats per protegir determinades espècies i/o poblacions de la fauna salvatge en perill d’extinció.

Espais inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN)

El PEIN té per objecte la delimitació i l’establiment de les determinacions necessàries per a la protecció bàsica dels espais naturals la conservació dels quals es considera necessària d’assegurar, d’acord amb els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals, socials, didàctics i recreatius que posseeixin.

El Pla fou aprovat pel Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural, i es regula, com en el cas dels ENPE, per la Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals, modificada posteriorment per la Llei 12/2006, de 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient. D’altra banda, el PEIN és també un pla territorial sectorial, equiparant-se a altres instruments d’aquest tipus que es deriven de la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política territorial. D’aquesta manera, les seves determinacions tenen caràcter vinculant per a tots els altres instruments de planificació física del territori.

En resum, es crea una xarxa d’espais naturals a Catalunya amb un règim de protecció bàsic aplicable en la totalitat del seu àmbit. Aquest règim de protecció general pot completar-se en cada espai o conjunt d’espais mitjançant dues vies:

1) La formulació de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge, que proporcionen als espais una ordenació d’usos i normes de protecció específiques.

2) La declaració d’espais naturals de protecció especial (parcs nacionals, paratges naturals d’interès nacional, reserves o parcs naturals), cosa que comporta que els espais passin a tenir una regulació jurídica pròpia i una gestió individualitzada per preservar i potenciar els seus valors.

 

Xarxa Natura 2000

Zones proposades per integrar una futura xarxa d’espais protegits a nivell europeu segons un dels objectius que emanen de la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres (coneguda com la Directiva Hàbitats), transposada a la legislació espanyola a través del Real Decreto 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s’estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Els precedents d’aquesta directiva són la Directiva 79/409/CEE, de 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació de les aus silvestres (recollida per la Directiva Hàbitats), coneguda també com la Directiva d’aus.

La Directiva d'hàbitats representa, actualment, i juntament amb la Directiva d'aus, l'instrument més important d'aplicació a tot el territori de la Unió Europea (UE) per a la conservació dels hàbitats, les espècies i la biodiversitat.

L’objectiu de la xarxa Natura 2000 és la de conservar els hàbitats naturals i els hàbitats de les espècies. La Directiva d'Hàbitats defineix hàbitat natural com aquelles zones, terrestres o aquàtiques, diferenciades per les característiques geogràfiques, abiòtiques i biòtiques, tant si són totalment naturals com seminaturals.A continuació, defineix com a hàbitats d'interès comunitari (HIC) aquells, d'entre tots els hàbitats naturals presents en el territori de la UE, que compleixin alguna d'aquestes característiques:

  • Es trobin amenaçats de desaparició en la seva àrea de distribució natural.
  • Tinguin una àrea de distribució reduïda per naturalesa a causa de la regressió de les poblacions.
  • Siguin exemples representatius d'una o diverses de les set regions biogeogràfiques en què es troba la UE, és a dir, l'alpina, l'atlàntica, la continental, la macaronèsica, la mediterrània, la boreal i la pannònica.

Els tipus d’hàbitats d’inerès comunitari que requereixen la designació de zona d’especial conservació, incorporats a l’annex I de la Directiva, són: hàbitats costers i vegetacions halòfiles, dunes marítimes i continentals, hàbitats d’aigua dolça, landes i matollars de zona temperada, matollars escleròfils, formacions herbàcies naturals i seminaturals, torberes altes i torberes baixes, hàbitats rocosos i coves i, finalment, boscos. En total, la Directiva contempla al voltant d’uns 170 hàbitats d’interès comunitari.

És molt important entendre que els hàbitats naturals (siguin prioritaris o no) són hàbitats catalogats, no protegits. Allò que s'ha de garantir, mitjançant la seva inclusió a Natura 2000 és la conservació d'unes mostres prou significatives d'aquests hàbitats que n'assegurin la conservació a tot el territori de la UE.

En base als requeriments de conservació d’aquests hàbitats, la Directiva proposa dues zones per integrar la Xarxa Natura 2000:

  • Zones especials de conservació (ZEC): espais que contenen hàbitats d’interès europeu o importants per a la conservació de determinades espècies.
  • Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA): zones necessàries per a la conservació de determinades espècies d’aus.

Malgrat tot, la Xarxa encara està en procés de constitució i no disposa, de moment, de cap protecció legal.

Finalment, cal fer una especial referència a la relació que hi ha entre el PEIN i Natura 2000, ja que d’acord amb la Llei 12/2006, de mesures en matèria de medi ambient, la declaració d’una ZEC o d’una ZEPA implica la seva inclusió automàtica en el PEIN.

 

Zones Humides

Espais naturals catalogats pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya amb l’objectiu de facilitar el compliment de la Llei 12/1985 d’espais naturals. Tot i no tenir efecte legal, s’han identificat i delimitat 202 zones humides a Catalunya (catalogades a l’Inventari de zones humides de Catalunya), per a les quals s’ha fet una caracterització ecològica de les mateixes i s’han definit criteris i recomanacions per a la seva gestió.

A nivell internacional cal destacar la Convenció sobre les zones humides, firmada l’any 1971 a Ramsar, Iran. En aquesta es va elaborar un tractat intergubernamental que serveix de marc per a l’acció nacional i la cooperació internacional en pro de la conservació i ús racional de les zones humides i dels seus recursos. Actualment hi ha 158 Parts Contractants (entre elles l’estat espanyol) que es comprometen a gestionar de forma sostenible i per a la seva conservació les zones humides incloses a la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional de Ramsar.

 

Submit to FacebookSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 
Aquesta web utilitza cookies tècniques i analítiques (pròpies i de tercers) per a prestar el servei. Pot acceptar-les o bé rebutjar-les clicant als botons corresponents. Per a més informació pot consultar la Política de Cookies.