caenfrdees
FORTIA.png

Els moviments tectònics són el resultat de les formes de relleu de la litosfera. A l’Alt Empordà es reconeixen estructures de les orogènies herciniana, en el paleozoic, i de l’alpina, en el cenozoic.
La tectònica herciniana afecta els sediments paleozoics cambroordovicians. En canvi, la tectònica alpina afecta els materials paleozoics, els mesozoics i paleògens, formant estructures geològiques complexes. La fase tectònica extensiva que va afectar el marge mediterrani peninsular durant el neogen i el quaternari va originar la plana empordanesa. Entre aquestes falles destaquen les falles d’Albanyà, la Jonquera- Figueres i Garriguella- Roses. Els materials de rebliment de la conca corresponen als períodes miocè i pliocè, marins i continentals. La depressió de l’Empordà s’enfonsa d’oest a est com a conseqüència d’importants falles graonades de direcció nord-oest a sud-est. En tota la comarca també es localitzen manifestacions volcàniques, sobretot del neogen, lligades als moviments tectònics d’aquesta zona.

 

Estructures de les orogènies herciniana
Les estructures herciniana afecten únicament els sediments paleozoics cambroordovicians, generant esquistositats, i després, suaus plegaments juntament amb un metamorfisme de baixa pressió i alta temperatura.
Al nord-est de l’Alt Empordà, les Salines, l’Albera, Rodes i el cap de Creus presenten estructures hercíniques generades per dos fases de plegaments. Un primer plegament en direcció nord a nord- oest i un altre en la direcció nord- est a sud- oest. Destaquen zones amb cisallament estretes i allargades amb bandes milolítiques associades que afecten els esquistos i també les granodiorites.

 

Estructures de les orogènies alpina
El Pirineu català s’estén des del riu Éssera fins al cap de Creus i la seva longitud és de 250 km. Les característiques geològiques més destacades de les estructures de les orogènies alpina és un major desnivell pronunciat al costat nord que al sud i la dissimetria al sentit longitudinal, perquè s’accentua la forma abrupta a mesura que s’apropa al Mediterrani. La tectònica alpina afecta els materials paleozoics, els mesozoics i paleògens, i es formen estructures geològiques complexes.
Els sediments de la gènesi dels Pirineus es dipositaren a les conques litorals durant el paleozoic i el mesozoic. Durant el cretaci inferior es generar l’aixecament de l’escorça terrestre i la seva pressió va afectar primer la part oriental per estendre’s progressivament a tota la cadena, una sobrepressió i deformació que culminà a l’eocè, al principi del cenozoic.
La tectònica alpina es fa evident en diverses zones de la comarca i es divideix en zones, la zona axial del Pirineu, el Subpirineu i el Prepirineu.

 

Zona axial del Pirineu
El Pirineu és un massís hercinià, generat durant el mesozoic i el plegament alpino-himalaienc es generà durant el terciari. El Pirineu axial és l’eix central de la serralada i està constituïda per sòcols i materials paleozoics. Els materials paleozoics, bàsicament són roques ígnies i metamòrfiques, estan molt afectats per l’acció del gel i desgel; en conseqüència, l’erosió provoca les formes escarpades i les tarteres. La direcció ha facilitat l’orientació de la xarxa fluvial, que gairebé en tota la seva totalitat és de nord a sud.
La zona axial del Pirineu alt empordanès transcorre a la unitat Albera- cap de Creus i el roc de Fraussa- les Salines. Les dues unitats estan formades per materials del sòcols hercinià: equistos, gneis i granitoides. La unitat Albera- cap de Creus està formada per esquistositat regional i plecs anticlinals i sinclinals d’orientació nord i nord- oest cap al sud i sud- est, als quals estan deformats per d’altres plecs de direcció nord- est a sud- oest. En canvi, la unitat roc de Fraussa es deforma a l’oest per grans plecs d’est a oest, per bandes milinítiques i falles. El sinclinal de Darnius és un d’aquest plecs. Ambdues unitats, l’Albera- cap de Creus i roc de Fraussa- les Salines, es troben separades per la falla de Sant Climent Sescebes.

 

Subpirineu
El Subpirineu es localitza al sector meridional del Prepirineu, format per una suavitat poc pirinenca dels relleus. Els materials mesozoics, predominantment calcàries, típics dels Prepirineus reapareixen fins a la capçalera de la Muga, substituïts per materials eocènics de fins a 3.000 metres de potència (margues i gresos margosos, alternant amb bancs de gresos i conglomerats calcaris). La menor resistència d’aquests materials, durant els anticlinals esventrats, el plegament oligocènic i la diferència d’estil (parcialment juràssic, trencat, i no típicament pirinenc plegat) justifiquen la distinció entre Subpirineu i el Prepirineu típic.
El sector Subpirineu el sector Bassegoda i Mare de Déu del Mont, està constituït per una potent sèrie paleògena de naturalesa margosa i carbonatada. El límit oriental del sector és la falla d’Albanyà, mentre que a l’oest continua amb la unitat Ripoll- Cadí.

 

Prepirineu
El sector Prepirineu, el constitueixen un conjunt de materials mesozoics i dels primers temps del cenozoic –fins al paleocè– que trobem molt sovint desenganxats del sòcol i intensament tectonitzats, de manera que arriben a cobrir el Subpirineu, ja que cavalquen damunt seu. Com que presenten altituds més moderades, al voltant dels 2.500 metres, respecte el Pirineu axial, ja no es donen les formes típiques del glacialisme, sinó que el modelat es deu a l’acció de l’aigua. Aquestes serres s’estenen des de la part occidental del Pre-pirineu fins a la plana de l’Empordà. A l’Alt Empordà podem diferenciar tres conjunts o unitats:


1. Masarac- Ullastre- Mont Pedrós són tres afloraments. Al nord, el d’Ullastre, que aflora en aquest veïnat fins al coll d’Aus a la base militar de Sant Climent; un quilòmetre al sud, el de Masarac, que configura la serra de l’Altrera amb el turó del mateix nom (162 m) i queda tallat a Vilarnadal bruscament per una petita però significativa falla. El tercer, un poc més al sud, és representat pel relleu de mont Pedrós (92 m), que s’estén al sud poc més de 2 km. Estan formats per materials del triàsic (buntsandstein i muschelkalk) i del cretaci superior. Al mont Pedrós hi ha també paleocè calcari i margós, tot plegat molt tectonitzat, amb plecs i falles. Es considera, però, que es tracta d’una subunitat autòctona que no s’ha arribat a desenganxar totalment del sòcol, a diferència de les altres dues que descrivim a continuació i que són clarament al·lòctones.

2. L’escata de Bac Grillera- Biure la trobem partida i deformada pels plecs del paleocè, que cavalca i està separada per la falla inversa o encavalcament de Darnius. L’escata de Biure és a tocar de la falla del Llobregat i la de Bac Grillera està limitada per la falla d’Albanyà. A Biure hi trobem una sèrie incompleta del mesozoic i paleocè cavalcant sobre el sòcol paleozoic i l’eocè. L’escata està constituïda per materials molt replegats del triàsic (muschelkalk i keuper), juràssic (lias) i cretaci superior.

3. La unitat Figueres- Montgrí és la més extensa. S’estén des del nord de Pont de Molins per Llers, oest de Figueres, fins al nord de Cistella, Vilanant i Avinyonet de Puigventós. Continua per sota dels materials plioquaternaris de rebliment de la fossa de l’Empordà afectada per les falles d’esfondrament, fins a l’Escala i el massís del Montgrí.

 

Vulcanisme i fracturació
El primer període que generar unes condicions tectòniques compressives va ser al miocè. El magmatisme associat va ser de tipus calcoalcalí. El seu origen es deu a la presència d’un pla de subducció inclinat cap a la península Ibèrica. El segon cicle es genera a partir del miocè superior, en el qual es desenvolupa un rift d’intraplaca que afecta l’Europa occidental, amb què s’associen les manifestacions magmàtiques de tipus alcalí dels camps volcànics de València, de les Columbretes i de Catalunya.
A l’Alt Empordà hi ha estructures tectòniques profundes, falles normals, cobertes per dipòsits neògens, més recents, que van facilitar un vulcanisme d’edat miocènica associat a la dinàmica distensiva que va afavorir l’ascensió magmàtica. La majoria d’aquests materials volcànics estan recoberts per dipòsits pliocens. Aquests materials tenen una edat superior als 6 milions d’anys, i les més antigues són de l’ordre de 14 milions d’anys.
Els afloraments de traquites existents a la comarca es troben a Vilacolum i a Arenys d’Empordà. Aquestes roques volcàniques, de composició més evolucionada, són productes del refredament de magmes que han sofert un procés de diferenciació magmàtica.

 

Sismicitat històrica i actual
La major activitat sísmica de Catalunya es concentra principalment als Pirineus i a l’àrea Mediterrània. Els sismes dels Prinineus s’intensifiquen en la Zona Axial. La majoria dels moviments d’aquesta zona es generen a la direcció nord- sud. Els terratrèmols que es donen a les Serralades Costaneres Catalanes, es concentren majoritàriament a la depressió neògena de la Selva i a la plataforma continental catalana.
Els preíodes sísmics generats el 1427- 28, de intensitat VIII, van originar major devastació a l’eix Amer- Olot, causats per la falla d’Amer. Aquesta és la falla més pròxima a l’Alt Empordà i els seus moviments també es van percebre a la comarca.
D’altra banda, segons el Servei d’Informació Sísmica de l’Intitut Geogàfic Nacional, es té constància d’un epicentre a Roses que generar una crisi sísmica a l’abril del 1903 amb terratrèmols de nivell VI.
Els moviments sísmics generats durant el 1977 i el 1997 a l’Alt Empordà són inferiors al nivell 3,2 de l’escala Richter. La majoria dels sismes detectats durant aquest període es concentren al centre la comarca: Llers, Avinyonet de Puigventós, Vilafant, Figueres, el Far, Siurana i Peralda. Tot i que també s’han detectat moviments sísmics inferiors al nivell 1,8 de l’escala Richter a Llançà, Rabós i a Sant Llorenç de la Muga.

 

 

 

 Per detectar els terratrèmols, actualment es disposa de xarxes instrumentals i sistemes de transmissió per registrar l’activitat sísmica. La Xarxa Sísmica de Catalunya, gestionada pel Servei Geològic de Catalunya, disposa d’una estació amb transmissió de dades per satèl·lit a Albanyà des de l’any 1993. Tanmateix, a la Jonquera hi ha instal·lada, des de l’any 2002, una estació sísmica de transmisió digital via satèl·lit de l’Institut Geogràfic Nacional.
Tot i que la sismicitat actual és baixa, hi ha dades que permeten constatar moviments tectònics postmiocènics. Falles com les del Llobregat (la Jonquera- Figueres i riera d’Anyet- Sant Climent Sescebes) han afectat dipòsits pliocènics i es pot dir que són fractures actives i encara “vives”.

Submit to FacebookSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús.
Més informació AMAGA EL MISSATGE