Catalan English French German Spanish
CISTELLA.png

Les aigües superficials són les aigües quietes o corrents que es troben a la superfície del sòl, tota aquella que queda retinguda en les irregularitats del terreny, i va a parar al mar o als llacs. També es consideren aigües superficials les aigües costaneres o marines situades fins a una milla de la costa.

Segons la Directiva marc de l’aigua (2000/60/CE), les masses d’aigua superficial és la identificació d’aquestes en cada demarcació hidrogràfica i la seva inclusió en una de les següents categories: rius, llacs, aigües de transició, aigües costaneres i masses d’aigua superficials molt modificades i artificials.

 

Conca de la Muga

El riu de la Muga drena el sector septentrional de l’Alt Empordà. Neix als Pirineus a uns 1.186m, al pla de la Muga i té un recorregut de 65 km. El seu cabal mig mesurat és de 3,34m3/s, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua, i sobretot té un origen pluvial. Durant la primera part del seu recorregut serveix de límit amb l’estat francès, entre Vallespir i de la Garrotxa, i penetra, finalment, a la comarca de l’Alt Empordà.

Durant el curs alt de la Muga, les seves aigües circulen sobre calcàries eocèniques, fet que facilita un encaixonament del mateix riu. Els boscos d’alzines sureres, de roures martinencs i d’alzines formen la major part de la cobertura vegetal del sector superior de la conca de la Muga, el qual correspon a la serra de l’Albera.

Els primers afluents importants apareixen a la part mitjana de la conca, on el Rimal i el riu d’Arnera, els quals després de drenar les aigües del massís de les Salines, ajunten les aigües amb les de la Muga. Aquest punt de confluència es genera al pantà de Boadella. No és fins a Pont de Molins quan la Muga entra a la plana empordanesa, on rebrà les aigües dels seus dos afluents més importants, el Llobregat i el Manol.

El Llobregat drena les aigües del vessant meridional de l’Albera i la part més oriental de les Salines. Els seus afluents més importants són l’Anyet, l’Orlina, la riera de Torrelles i el Ricardell. El riu Llobregat presenta un cabal força estable durant la major part de l’any, excepte en moments de pluges torrencials, moment en que el seu cabal augmenta en poc espai de temps. La pèrdua de cobertura vegetal de la seva conca i l’increment de les aportacions sòlides, provoca que s’accentuï el risc d’inundació en alguns punts concrets.

El Manol també neix a l’Alta Garrotxa, igual que la Muga, però el seu cabal és força inferior al del Llobregat i té un comportament més torrencial. El Manol recull les aigües de la riera d’Àlguema i del Rissec. La seva conca drena bona part de les Garrotxes d’Empordà fins que passen les seves aigües a la Muga, a prop de Vilanova de la Muga.

El riu la Muga, després de rebre les aigües dels seus dos afluents més rellevants (el Llobregat i el Manol), transcorre el seu curs per la plana de l’Empordà. Antigament desembocava les seves aigües a l’antic estany de Castelló. Actualment el seu tram baix limita entre Empuriabrava i els aiguamolls de l’Empordà, amb una llera que en aquest tram final ha estat canalitzada per facilitar-ne la sortida al mar.

 

 Desembocadura de la Muga

 

La Muga té un règim pluvial mediterrani genuí, caracteritzat per la manca d’influència nival i per una estacionalitat marcada, amb un mínim estival present en gran part de la conca tant pel que fa a les precipitacions com al cabal. Les avingudes del riu la Muga acostumen a tenir una intensitat força important i freqüent, tot i la regulació del cabal que exerceix l’embassament de Boadella.

La següent taula presenta les diferents tipologies fluvials, juntament amb les seves característiques, segons el tram del riu Muga (Taula 2.4.1.).

 

La conca de la Muga està afectada per les extraccions d’aigua per al consum urbà i agrícola, mitjançant la regulació del cabal del riu a través de l’embassament de Boadella. Aquestes activitats redueixen la quantitat d’aigua disponible i afecten directament a la qualitat.

D’altra banda, la Muga i els seus afluents (sobretot el Manol) han estat els que més han patit els efectes de la contaminació de les aigües a causa dels abocaments urbans i industrials. Durant els anys 1970 i 1980, s’ha vist afectat la seva qualitat de l’aigua per l’abocament de productes tòxics procedents principalment de les indústries de Castelló d’Empúries, de Figueres i dels voltants (Vilamalla i Vilafant), i el fet que la depuradora de Figueres no dóna l’abast, en són algunes de les causes. Un dels punts més conflictius per la contaminació de les aigües és al seu tram final quan les aigües residuals dels nuclis urbans de Castelló d’Empúries i Empuriabrava s’aboquen, sense depurar, al rec dels Salins, amb la conseqüència contaminació del front marítim per eutrofització. Les depuradores construïdes en aquests espais, han quedat completament insuficients per fer front a una demanda molt més elevada de població i d’aigües residuals.

 

Conca del Fluvià

El riu Fluvià neix al vessant nord de Collsacabra (Falgars d’en Bas), a la Garrotxa i té una llargada de 91 km. La conca presenta una superfície de 990 km2 essent un dels principals afluents el riu Ser. Quan entra a l’Alt Empordà, aproximadament entre les Garrotxes d’Empordà i els Terraprims, coincideix amb el seu tram mitjà del seu curs. La vall del Fluvià, que travessa d’oest a est les terres garrotxines, ha estat una via de penetració molt important de l’Empordà cap a la muntanya. El seu pas per Sant Miquel de Fluvià és quan inicia el seu recorregut sobre la plana empordanesa fins a desembocar al sud dels aiguamolls de l’Empordà.

A partir de Sant Joan les Fonts, i vorejant l’extrem septentrional de la Serralada Transversal, el riu ja pren la manera definitiva una direcció cap a llevant. Quan arriba a l’Alt Empordà, les aportacions que rep són d’escassa importància, amb una conca que s’estreny i que tan sols és drenada per petites rieres, com la riera de Sant Jaume. Així doncs, tots els afluents principals, llevat del Ser, es troben dins dels límits de la Garrotxa, com ara la riera de Bianya, el Turonell o el Llierca.

La desembocadura actual es troba situada just a l’extrem sud dels aiguamolls de l’Empordà, a la platja de Sant Pere Pescador, tot i que, igual que la Muga, antigament desembocava en un altre punt del litoral, concretament a la platja de les Dunes, a Sant Pere Pescador.

Dins l’Empordà el curs del Fluvià traça amplis meandres fins a desembocar a la platja de Sant Pere Pescador i rep rierals de poca importància, com la riera de Sant Jaume.

El Fluvià és un riu força més cabalós i irregular que la Muga, amb aportacions de 7,66 m3/s de mitjana a l’altura de Sant Miquel de Fluvià, tot i que les existents fluctuacions del cabal al llarg de l’any: durant l’estiu es produeix l’estiatge més marcat i a l’hivern només afecta el mes de gener. La influència nival, igual que en el cas de la Muga, és inexistent, per la qual cosa es tracta també d’un règim pluvial mediterrani.

 

 Tram baix del riu Fluvià pel municipi de Torroella de Fluvià

 

La taula 2.4.2. presenta els tipus fluvials segons el tram del riu Fluvià i les principals característiques que cadascun.

 

 

Conques independents

Les conques independents són el transcurs de torrents i rieres, que en règims pluviomètrics alts circulen aprofitant el traçat natural del relleu fins a confluir les seves aigües amb les d’un altre riu de major cabal, llac o al mar.

A la comarca de l’Alt Empordà es diferencien dos tipus de conques independents. Un primer sector comprèn tot el cap de Creus fins a la frontera, on es troba tota una sèrie de rieres i de torrents que, amb un recorregut molt curt i com a conseqüència de l’orografia, tenen uns desnivells molt pronunciats. La majoria d’aquestes rieres tenen un caràcter torrencial, les quals només porten aigua durant les èpoques de pluja.

Alguns d’aquests cursos torrencials tenen un desnivell superior al 500 m d’altitud que va fins al nivell del mar. Aquestes característiques fan que en períodes de pluges intenses actuïn com a poderosos agents erosius, i contribueixin al modelat de les cales on desguassen les aigües.

De conques independents localitzades el cap de Creus, les que disposen d’una dimensió més gran són aquelles que transcorren de nord a sud, són un exemple la ribera de Portbou, la riera de Molinàs o de Colera, la de la Valleta, la de la Selva, la de Romanyac, la de Cadaqués, la dels Ginjolers i el rec de Queralbs.

El segon sector que es localitzen les conques independents és a la plana de l’Empordà, des de la desembocadura de la Muga fins a l’Escala. En aquest tram trobem petites conques litorals que desguassen directament al golf de Roses mitjançant recs, molt sovint modificats per la presència de canals artificials. En aquest sector drena per Siurana i Vilacolum el rec Sirvent i per l’extrem sud de la comarca la riera de la Muntanya.

 

Zones humides

Les zones humides són uns dels ecosistemes més diversos i rics biològicament, a més d’una font important d’aigua dolça, però, alhora, són fràgils i vulnerables. Cal, doncs conèixer la seva localització, extinció i característiques i particularitats per tal de fomentar-ne una gestió adequada. Per aquest motiu el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha creat el Inventari de zones humides de Catalunya, al qual té una doble funció. Una és facilitar l’aplicació i el compliment del que disposa l’article 11.1 de la Llei 12/1985, d’espais naturals, en relació amb la protecció de les zones humides. I d’altra banda, també ha de constituir a ser la base per a la redacció del futur Pla sectorial de zones humides previst en el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya.

L’Inventari de zones humides de Catalunya, segons el marc de la Llei 12/1985, considera zona humida aquella unitat ecosistèmica funcional que presenta en l’espai i el temps una anomalia hídrica positiva respecte del medi adjacent. La confluència de factors topogràfics, geològics i hidrològics fa que aquesta anomalia hídrica afecti i condicioni els processos geoquímics i els processos biològics de l’àrea en qüestió. Aquest inventari registra un conjunt de 203 zones humides, de les quals 47 es localitzen a la comarca de l’Alt Empordà, aquestes es troben repartides en tres conques: la conca de les rieres de la costa brava, la conca de la Muga i del Fluvià.

Cal destacar que al litoral de les comarques gironines eren present els estanys litorals i d’interior de dimensions considerables. Però al llarg del temps, des del segle XVII fins a l’actualitat, han disminuït considerablement com a conseqüència de l’acció antròpica, al ser considerades insalubres.

Els primers intents d’assecar les terres humides per destinar aquests terrenys a un ús agrari, principalment de pastures, van tenir lloc a l’entorn dels antics estanys de Castelló i de Sant Pere. En oscil·lar temporalment el nivell de les aigües en aquests estanys i quan els processos naturals de sedimentació hi permetien, es van començar a delimitar polígons més o menys ortogonals de terra, envoltats per un sistema de drenatge rudimentari. Amb les restes de les excavacions de terra provinents dels sòls dels nous recs es creaven petits talussos de protecció dels nous prats amb vegetació arbòria a dalt de tot. Aquest va ser l’origen de les típiques closes empordaneses. Les closes tenen una importància rellevant perquè ofereixen uns nivells elevats de biodiversitat.

A grans trets, actualment a l’Alt Empordà queden restes de dos grans estanys litorals: el de Castelló i el de Sant Pere. Aquests estanys són fruit de la interacció de les aportacions fluvials i de la dinàmica marina. També destaquen altres estanys a l’interior de la plana, com el de Vilacolum o el de Siurana.

 

Mapa 41. Zones humides de l’Alt Empordà

Font: elaboració pròpia. Base cartogràfica del Departament de Medi Ambient i Habitatge

 

D’altra banda, les zones humides de l’Alt Empordà es poden dividir en tres grans categories des d’un punt de vista geogràfic:

Zones humides dels sectors marginals o d’interior: se situen al límit pirinenc dins la zona granítica de la Jonquera- Roses (estanys de Campmany) i la zona prepirinenca de Terrades.

Zones humides del sector central de la plana: aquesta zona és la més transformada per l’acció antròpica. Però, per la seva morfologia i per l’acumulació d’aigua en moments de grans precipitacions, es fan evidents els antics estanys i aiguamolls.

Zones humides del sector litoral: són fruit de les aportacions fluvials, la dinàmica marina i l’enfonsament del terreny.

Les zones humides interiors es localitzen a les àrees de difícil drenatge, on es concentren els aports fluvials. Així, a la part septentrional de la plana hi ha la zona que fins el segle XVIII va estar ocupada pel gran estany de Castelló i que actualment només en resten algunes parts d’aquest: com les zones permanentment inundades dels estanys de Vilaüt i l’estany del Tec, les zones inundades temporalment com els estanys de Mornau, Pau, Palau i Sant Joan Sescloses. El riu Muga desembocava a l’antic estany i aquest es comunicava amb la mar mitjançant el Grau, actualment els canals de Santa Margarida, i també per l’anomenat rec Salins.

A la part central i interior de la pl

ana deltaica, entre els rius Muga i Fluvià, s’hi pot reconèixer l’emplaçament d’una antiga zona palustre. Correspondria a les àrees conegudes com l’estany de Sant Pere o de Pontarrons o Copons, i les closes de les Paques, les Pastelles, Major o de la Gallinera. Més a l’interior, els estanys de Siurana i Vilacolum.

D’altra banda, les zones humides litorals es localitzen a darrera de la línia de costa, per tant estan lligades als processos de formació i evolució de les barres o cordons sorrencs litorals. Aquesta zona és coneguda amb el nom de maresma litoral i es desenvolupa entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià.

Les zones humides litorals corresponen els anomenats Aiguamolls de l’Empordà. El qual es caracteritza per uns episodis d’inundació, puntuals i irregulars en el temps, seguits de llargs períodes de confinament en els quals no hi ha entades d’aigua i els aiguamolls tendeixen a la dessecació. Durant el confinament, augmenta la salinitat, s’acumula el fòsfor i es produeixen pèrdues de nitrogen per desnitrificació, de manera que el nitrogen limita la producció primària.

Les zones humides litorals també són anomenades masses d’aigua de transició, les quals estan estretament lligades al canvi de tipologia i a l’aïllament territorial. La zona que conforma la reserva integral del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, tanmateix és la zona més ben conservada, es mantenen algunes llacunes: la Muga Vella, l’estany d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i l’estany Sirvent, etc.

 

Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà

 

Les àrees humides de l’Alt Empordà presenten algunes característiques: tenen unes dimensions no superiors els mil metres de llargada ni els cent d’amplada; la seva profunditat oscil·la entre els 0,5 i els 3 metres, com a accepció de la Massona que presenta fondàries superiors als 10 metres; el grau de salinitat de l’aigua oscil·la estacionalment, entre els 2 i els 100 grams per litre; les llacunes més grans reben aportacions d’aigua dolça a través dels recs, però ocasionalment poden comunicar amb el mar a través de la depressió rereplatja i per la seva proximitat amb la línia de costa a l’ésser inundades pels temporals de llevant.

 

Embassaments

Catalunya disposa de 21 embassaments, els quals representen el 93,7% de la capacitat total d’emmagatzematge d’aigua. Els embassaments existents a l’Alt Empordà, el de Boadella i el de Portbou, ambdós pertanyen a les conques internes i són propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Tant l’un com l’altre emmagatzemen l’aigua per utilitzar-la en la producció d’energia elèctrica, en el regatge, en el consum industrial i domèstic, etc.

 

Embassament de Boadella

El pantà de Boadella és l’obra d’enginyeria civil més destacable de la comarca de l’Alt Empordà i ha transformat profundament el paisatge.

Els primers estudis per a la construcció de l’embassament daten de 1892, i es proposà ubicar la presa més avall de la seva situació actual. Finalment, el ministeri d’Obres Públiques, el 1954, va comunicar a l’Ajuntament de Boadella que es construiria en el seu terme una presa sobre el llit de la Muga; però per motius tècnics el mur de contenció de les aigües va canviar d’emplaçament, de manera que fou bastit uns metres més amunt del lloc inicialment previst, per la qual cosa quedà dins del terme de Darnius, part de Sant Llorenç de la Muga, i una petita par dels termes de Terrades i Maçanet de Cabrenys. Així, doncs malgrat porti el nom d’embassament de Boadella, no comprèn gens el seu terme municipal. Ha mantingut aquest nom, i no el de Darnius, perquè constava en els projectes i en tota la documentació com a embassament de Boadella.

L’obra, començada el 1959 i acabada deu anys més tard, responia a una triple finalitat: proveir d’aigua una zona amb una demanda creixent, per usos agraris i urbans, i incrementada pel fenomen del turisme; prevenir les “mugades” (creixement del curs fluvial de la Muga el qual provocava inundacions); i produir energia elèctrica.

 

Embassament de Boadella. Terme municipal de Darnius

 

La presa de l’embassament disposa d’una alçada de 54 metres, més 9 metres de profunditat pels fonaments, una longitud de 250 metres i una capacitat màxima de 62 hm3. A part de la presa principal se’n va haver de construir una altra de secundària a la Mola Trucada, anomenada la presa petita, aquesta té una alçada de 6 metres. La funció d’aquesta presa petita és contenir l’aigua que s’escapa de la presa gran quan supera una determinada cota.

El pantà disposa dels mecanismes de presa necessaris per a la central hidroelèctrica, per a l’abastament d’aigua potable i per als regadius, aquest darrer, regulats per la resclosa de Pont de Molins.

 

Embassament de Portbou

L’embassament de Portbou és dels més petits que hi ha a Catalunya. Fou construït entre el 1973 i el 1975 per tal de solucionar l’abastament d’aigua potable de Portbou. A mitjans de l’any 2009, l’Ajuntament de Portbou ha cedit la propietat de l’embassament a l’ACA, com a conseqüència de la manca de capital necessari pel seu manteniment.

La presa de l’embassament de Portbou té una capacitat de <1 hm3, té una altura de 27,5m i 87,2m de longitud de la corona. Rep les aigües de la riera de Portbou, la qual neix prop del coll dels Empedalls, és de règim torrencial, com els nombrosos petits torrents que hi tributen.

 

Submit to FacebookSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn