ALBANYA.png

Carta de Serveis

Els espais naturals presents a l’Alt Empordà són els següents:

  • Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE) (capítol 2.5.4.1).
  • Espais inclosos al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de Catalunya (capítol 2.5.4.2).
  • Espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 (capítol 2.5.4.3).
  • Zones humides identificades a l’Inventari de Zones humides de Catalunya (capítol 2.5.4.4).

Espais Naturals de Protecció Especial (ENPE)

Els ENPE presents a l’Alt Empordà són:

  • I. Paratge Natural d’Interès Nacional (PNIN) de l’Albera, que inclou tres reserves naturals parcials.
  • II. Parc Natural (PN) dels Aiguamolls de l’Empordà, que inclou una reserva natural parcial i tres reserves naturals integrals.
  • III. Parc Natural (PN) del cap de Creus, que inclou tres paratges naturals d’interès nacional.
  • IV. Reserva Nacional de Fauna Salvatge (RNFS) dels Estanys de la Jonquera.

I. Paratge natural d’interès nacional (PNIN) del massís de l’Albera

A més, aquest inclou les següents reserves:

  • Reserva natural parcial (RNP) Vall de Sant Quirze.
  • Reserva natural parcial (RNP) de St Quirze de Colera.
  • Reserva natural parcial (RNP) de la Capçalera de l'Orlina.

La serra de l’Albera és el nom que rep el tram oriental dels Pirineus, des del Pertús fins a la mar. Separa les grans planes de l’Empordà i del Rosselló i des del 1659 pel Tractat dels Pirineus, la seva carena forma part de la línia fronterera francoespanyola. Té uns 25 km de llargada i els cims principals són el Puig Neulós (1257 m), el Puig dels Pastors (1.167 m), el Puig dels Quatre Termes (1.156 m) i el Pic de Sallafort (992 m).

El paratge ocupa una superfície de 4.207ha, que inclou 969ha de reserves naturals i 742ha de la reserva annexa de Sant Quirze de Colera. Concretament, es troba situat al nord-est de l’Alt Empordà i forma part dels termes municipals de la Jonquera, Espolla i Rabós.

El paratge està constituït per dos sectors ben diferenciats: un d’occidental, el de Requesens- Baussitges i l’oriental de Sant Quirze de Colera-Balmeta, separats per la zona del conegut coll de Banyuls, el qual constitueix una unitat ecològica i paisatgística de gran qualitat on pot observar-se la transició entre les espècies pròpies de la serralada pirinenca i les més típicament mediterrànies.

El sector Requesens-Baussitges presenta les zones més humides i enlairades, amb una cobertura de bosc de gairebé el 100 % i amb una vegetació extraordinàriament variada amb suredes, alzinars, castanyedes, rouredes, fagedes i els prats alpins de la zona culminal. L’àrea de Requesens compren la capçalera del riu Anyet amb una esplèndida vegetació de ribera amb freixes, salzes i verns. La zona de Baussitges inclou l’alta vall del riu Orlina on persisteixen les poblacions de faig més orientals de la península.

El sector Sant Quirze de Colera-Balmeta està vertebrat al voltant de l’important monestir de Sant Quirze de Colera, vertadera joia de l’art romànic català. Constitueix ja una zona de característiques plenament mediterrànies, secularment castigada pels incendis forestals. La vegetació està dominada per escadusseres suredes, brolles i matollars. En aquest indret subsisteixen les darreres poblacions de tortuga mediterrània de la península ibèrica.

 

II. Parc natural (PN) dels aiguamolls de l’Empordà

Al Parc s’hi localitzen, a més, les següents reserves naturals:

  • Reseva Natural Parcial (RNP) de l’illa de Caramany.
  • Reserva Natural Integral (RNI) I: Els Estanys.
  • Reserva Natural Integral (RNI) II: Les Llaunes.
  • Reserva Natural Integral (RNI) III: illa de Caramany.

El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà és una de les zones naturals més conegudes i emblemàtiques de Catalunya, ja que la seva creació, l'any 1983, va ser conseqüència d'una intensa i llarga campanya de defensa iniciada el 1976 per aturar un projecte d'urbanització que pretenia construir una marina residencial per a 60.000 persones en el sistema llacunar situat entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià.

Els aiguamolls empordanesos ocupaven, antigament, gairebé tota la plana de la badia de Roses i del baix Ter. Per fer-nos una idea, el massís del Montgrí es trobava aïllat per les aigües, i els grecs van fundar Empúries en una illa entre les antigues desembocadures dels rius Fluvià i Ter. Aquella extensa àrea de maresmes va anar desapareixent a causa de la dessecació per a aprofitaments agrícoles i ramaders i, a partir dels anys 60, a causa de l'especulació urbanística. Si l'any 1976 no s'hagués iniciat la campanya de defensa, actualment no quedaria cap vestigi d'aquesta zona humida.

L'any 1983, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de protecció dels aiguamolls de l'Alt Empordà i, actualment, el Parc Natural dels Aiguamolls és un espai que ocupa 4.731ha, de les quals 834 són reserves naturals. Els municipis afectats són L’Armentera, Castelló d’Empúries, l’Escala, Palau saverdera, pau, Pedret i Marzà, Peralada, Roses i Sant Pere Pescador.

El Parc contribueix amb rotunditat a la preservació de la biodiversitat a escala catalana i també internacional. Només per dimensionar la importància que té com a reservori de biodiversitat val a dir que s’hi ha citat més de 320 espècies d’ocells i que, d’aquestes, regularment se n’hi observen unes 250, acull a més de 15000 ànecs hivernant i constitueix un lloc de parada i de pas essencial per a les aus migratòries.

III. Parc natural (PN) del cap de Creus

Al Parc s’hi localitzen, a més, els següents paratges:

  • Paratge natural d'interès nacional (PNIN) de Punta Falconera-Cap de Norfeu.
  • Paratge natural d'interès nacional (PNIN) de cap Gros-cap de Creus.
  • Paratge natural d'interès nacional (PNIN) de la Serra de Rodes.

El parc natural del Cap de Creus fou creat per la Llei 4/1998, de 12 de març, convertint aquest espai en el primer parc marítimoterrestre del país.

La superfície total del parc és de gairebé 14 mil hectàrees, de les quals 11 mil corresponen a la part terrestre i unes 3 mil a la marina. A la zona terrestre s'estableixen 3 paratges naturals d'interès nacional, al nord el de Cap Gros-Cap de Creus; al sud el de Punta Falconera-Cap Norfeu i a l'oest el de la Serra de Rodes; també tenen la mateixa condició totes les illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural. Els dos primers inclouen, a més, dues reserves naturals integrals (RNI), la de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Maça d'Or i la de Cap Norfeu.

Pel que fa a la zona marina, el parc natural s’exten per l'entorn de la península del cap de Creus des de la punta del Bol Nou, a cala Tamariua (el Port de la Selva), fins la punta Falconera (Roses) amb l'exclusió de la badia de Cadaqués. L'amplitud de la zona marina protegida oscil·la entre les 1,3 i les 0,2 milles. A l'interior d'aquesta zona s'estableixen 3 reserves naturals parcials (RNP); els Farallons (entre el Brescó i la punta dels Tres Frares); el Cap de Creus (entre l'illa de Culleró i cala Jugadora) i el Cap Norfeu. Finalment, es crea una reserva natural integral marina a s'Encalladora (al nord de l'illa).

Administrativament, la península del Cap de Creus se situa íntegrament dins la comarca de l'Alt Empordà i afecta els municipis de Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera i Roses.

Des del punt de vista biològic, són especialment destacables la diversitat i la riquesa del patrimoni vegetal, conseqüències directes de la seva situació biogeogràfica, la coexistència d'elements mediterranis i extramediterranis i la presència de nombroses espècies rares, algunes endèmiques.

Especialment reconeguts són els seus extraordinaris valors paisatgístics, amb l'excepcional bellesa dels ambients litorals que contrasta amb els paratges interiors, on, molt sovint, l'acció secular humana ha incidit especialment en l'harmònica i peculiar configuració del paisatge actual.

Les aigües que envolten la península del cap de Creus són netes i amb índexs molt baixos de contaminació. La morfologia de la costa, amb penya-segats, roques, illots, esculls, cales i badies, i la naturalesa del seu fons, de roca (que pot assolir grans fondàries) i de sediments, ofereix també una amplíssima diversitat d'hàbitats per als organismes marins, diversitat que es tradueix en una extraordinària riquesa submarina; alguers i fons coral·lins en són els millors testimonis. L'explotació pesquera secular i la turística, més recent, hi han deixat la seva empremta, especialment en les comunitats de peixos; malgrat tot, la riquesa de la zona, inclosa la seva ictiofauna, és molt important.

 

IV. Reserva natural de fauna salvatge (RNFS) dels estanys de la Jonquera

Segons l’Ordre de 23 de gener de 1996, basada en la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals i el Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural, que inclou els estanys de la Jonquera, .es declara reserva natural de fauna salvage els estanys de la Jonquera.

Aquesta determinació s’arriba en base a la seva riquesa a nivell d’ecosistema i a la notable singularitat de l’indret, on s’allotgen una flora i una fauna molt diversa, amb abundància d’espècies protegides, algunes d’elles molt rares al territori català.

Cal dir que questa reserva natural està catal·logada, junt també a altres espais, per l’Inventari de zones humides de Catalunya.

 

Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN)

L’Alt Empordà es troba afectat per un total de vuit espais naturals inclosos al PEIN, ocupant a la comarca una superfície total de gairebé 50 mil hectàrees, és a dir, aproximadament un 15% de la superfície de la comarca.

D’aquests espais, els Aiguamolls de l’Empordà, el Cap de Creus, el Massís de l’Albera, Garriga d’Empordà, el Massís de les Salines i els penya-segats de la Muga es troben ubicats íntegrament dins la comarca. L’Alta Garrotxa limita amb les comarques de la Garrotxa i del Ripollés, ocupant a l’Alt Empordà un 31% de la superfície total d’aquest espai. Finalment, tot i afectar majoritàriament àrees del Baix Empordà, també es pot trobar un petit espai PEIN del Montgrí al municipi de l’Escala.

En extensió, els espais inclosos al PEIN més imortants són el Massís de l’Albera (16303 ha), Cap de Creus (10769 ha), Alta Garrotxa (10231 ha) i els Aiguamolls de l’Empordà (4973 ha). Tot i que, si es tenen en compte les supefícies marines dels espais, el Cap de Creus augmenta fins a 13832 ha i els Aiguamolls fins a 10831 ha.

 

 

 

 

 

Xarxa Natura 2000

L’Alt Empordà es troba afectat per un total de nou espais naturals inclosos a la xarxa Natura 2000, molts d’ells també inclosos al PEIN, ocupant a la comarca una superfície total de més de 53 mil hectàrees (3 mil més que la superfície ocupada pel PEIN), equivalent a un 16,5% del total de la superfície de la comarca.

D’aquests espais, els Aiguamolls de l’Empordà, el Cap de Creus, el Massís de l’Albera, les basses de l’Albera, Garriga d’Empordà i el riu Llobregat d’Empordà-Riera de Torrelles es troben ubicats íntegrament dins la comarca. L’Alta Garrotxa-Massís de les Salines limita amb les comarques de la Garrotxa i del Ripollés, ocupant a l’Alt Empordà un 53% del seu espai total. El riu Fluvià s’extén fins les comarques de la Garrotxa i del Pla de l’Estany, ubicant-se a la comarca altempordanesa un 35% del seu espai total. Finalment, tot i trobar-se majoritàriament a la comarca del Baix Empordà, es pot localitzar una petita àrea de l’espai de la xarxa Natura 2000 del Montgrí-Illes Medes-El Baix Ter al sud de la comarca, concretament al municipi de l’Escala.

Els espais inclosos a la Xarxa Natura 2000 amb més superfície són l’Alta Garrotxa-Massís de les Salines (aquests dos indrets, que en el PEIN configuren dos espais diferents, a Natura 2000 se lis dóna identitat pròpia, amb una superfície total de 15474 ha), el Massís de l’Albera (16303 ha), el Cap de Creus (10769 ha) i els Aiguamolls de l’Empordà (4973 ha). Com en el cas del PEIN, si se lis suma la superfície marina que ocupa la xarxa Natura als espais del Cap de Creus i dels Aiguamolls de l’Empordà, s’arriben a superfícies de 13832 i 10831 ha, respectivament.

 

 

 

Paral·lelament, en el marc de la Directiva Hàbitats, a l’Alt Empordà s’hi comptabilitzen fins a 51 hàbitats d’interès comunitari (HIC), dels quals set són hàbitats prioritaris. Cal dir en aquest punt que els HIC no tenen per què estar inclosos dins la xarxa Natura 2000.

Els tipus d’hàbitats de tipus HIC més importants en extensió a la comarca són els costaners i halòfils (11059 ha), boscos (7613 ha), hàbitats d’aigua dolça (4308 ha), pastures (3958 ha) i els matollars esclerofil·les (3700 ha). Mentre que els que ocupen menys supefície són les landes i matollars de zones temperades (165 ha), hàbitats rupícoles (299 ha) i dunes marítimes i continentals (839 ha).

Ampliant el nivell de concreció, a continuació es presenta un mapa (mapa 50) on es delimiten espacialment els HIC i, seguidament, una taula (taula 2.5.6.) on s’especifica la supefície que ocupa cada tipus específic d’HIC a la comarca.

 

 

 

 

De tots aquests hàbitats comunitaris, cal destacar-ne, a mode de resum, els set que es consideren prioritaris per la Directiva europea a l’Alt Empordà:

 

 

Finalment, a la següent taula s’analitza a grans trets la situació geogràfica concreta dels diferents hàbitats d’interès comunitari localitzats a l’Alt Empordà.

 

 

 

 

Zones humides

A nivell internacional cal destacar la presència dels Aiguamolls de l’Empordà a la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional del la Convenció RAMSAR.

Segons el Conveni, la regió es caracteritza per la presència al llarg de 4784 ha d’una sèrie de salines costeres i zones humides d’aigua dolça a les planes d’inundació de dos rius, separades de la mar per dunes. L’indret inclou llacunes, piscines, pantans i canals de drenatge, albergant comunitats vegetals halòfiles, prats humits, joncs i zones arbrades. A més, s’hi localitza una flora i fauna que inclou vàries espècies rares, on la presència (anual o estacional) d’aus aquàtiques és molt important. Les activitats humanes que s’hi desenvolupen es centren en temes de conservació, educació ambiental i turisme.

 

 Per altra banda, des del Departament de Medi Ambient i Habitatge de Catalunya, s’han catalogat fins a 202 zones humides, entre les que també es troben les que contempla la llista RAMSAR. Sobre aquestes regions identificades no hi ha cap efecte legal, però sí que es fa palesa la importància a nivell ecològic d’aquests indrets i la necessitat de la seva conservació.

 

 

Entrant en detall en l’anàlisi de les zones humides recollides a l’inventari, a la conca de les Rieres de la Costa Brava cal destacar la presència destacable, en un ambient tan advers a la formació de zones humides, dels estanyols del pla dels Estanyets, al cap de Creus. Aquests són un conjunt de 13 petits estanyols d’inundació temporal, que no arriben a sumar 1 hectàrea de superfície, i on l’aigua de les pluges és retinguda per la presència de petits dipòsits més argilosos. Cal destacar-hi la presència d’hàbitats d’interès comunitari com la vegetació amfíbia dels estanys temporals mediterranis (codi 3170), de carácter prioritari, i les jonqueres halòfiles de la seva perifèria (codi 1410).

La vegetació associada a aquests ambients la constitueixen bàsicament les gespes d’isoets (Isoetes sp.), taques de canyís (Phragmites australis), de jonc boval (Scirpus holoschoenus), i herbeis de gram d’aigua (Paspalum paspalodes), així com alguns individus aïllats de tamariu (Tamarix sp).

També remarcable per la seva importància és el Fangar de s’Arenassa, a el Port de la Selva. Es tracta d’una zona constituïda per dos trams de la vall del torrent de s’Arenassa, típic torrent que només porta aigua els dies de pluja, que s’eixamplen considerablement, i on l’acumulació de sediments ha permès el desenvolupament de sòls mínimament profunts que mantenen la humitat al llarg de l’any.

Aquest fet permet la presència de comunitats vegetals de tipus higròfil. De fet, tota la llera del torrent de s’Arenassa constitueix l’hàbitat d’interès comunitari de les jonqueres mediterrànies (codi 6420). Diferents espècies de vegetació helofítica (Phragmites australis, Scirpus holoschoenus, etc) s’acompanyen d’alguns arbres de ribera, notablement el pollancre (Populus nigra) i el gatell (Salix atrocinerea).

El tram més proper a la capçalera, a tocar de l’enrunat Corral de la Fangal queda més enclotat i la presència de l’aigua hi és més permanent. Aquest tram està dominat pel canyissar i és el que té més interès com a zona humida.

Al sector més aigües avall la humitat edàfica hi és menor, facilitant la irrupció d’espècies amb menors requeriments d’humitat, com l’esbarzer (Rubus ulmifolius) i, en sectors una mica elevats, fins i tot espècies pròpies de les garrigues i matollars secs, com el bruc (Erica arborea), el matapoll (Daphne gnidium), el llistó (Brachypodium retusum), etc.

Per altra banda, els ramats de cabres i ovelles que pasturen per la zona nitrogenen el sòl amb les seves defecacions i afavoreixen la presència d’espècies com l’olivarda (Inula viscosa).

Tot i no ser cap Reserva Natural Integral com les dues zones humides anteriors, la bassa del sorral de can Pomac, que forma part del Parc Natural del cap de Creus, és una depressió alimentada per aigües freàtiques producte d’una antiga activitat extrativa de sorres també inclosa a l’inventari de zones humides de Catalunya. Es localitza al nord-oest del puig Cabrit i el puig de l’Àliga, al municipi de Roses.

La inundació de l’espai és permanent, ocupant una superfície de fins a una hectàrea quan el nivell freàtic és elevat, amb la particularitat de combinar un substrat arenós amb l’aigua dolça d’aportació freàtica. En aquestes condicions cal destacar la presència de l’hàbitat d’interès comunitari d’espècies higròfiles de l’aliança Isoetion duriei (codi 3170).

Pel que fa a la Conca de la Muga, l’inventari de zones humides n’hi identifica fins a 29. Aquestes es distribueixen principalment al llarg de tres àrees: els estanys de la Jonquera, les basses de l’Albera i els Aiguamolls de l’Empordà.

Els estanys de la Jonquera és un espai format per un conjunt de petits estanyols sobre materials alimentats per aigua freàtica que, durant l’estiu, arriben a assecar-se completament. Es situen dintre la zona PEIN al peu del vessant meridional del massís de l’Albera, entre 150 i 300 metres d’alçada. La totalitat d’aquest espai del PEIN i una zona de adjacent de pastures i prats humits foren declarats, com es detalla al final del capítol 2.5.4.1, Reserva natural de fauna salvatge per l’Ordre de 23 de gener de 1996.

Aquests estanys són de gran importància a nivell ecològic ja que conserven un conjunt de biòtops molt rics, entre els que es troben hàbitats d’interès comunitari de vegetació amfíbia de caràcter prioritari (codi 3170) o jonqueres mediterrànies (codi 6420). També predominen les gespes d’isoets, els creixenars, els herbassars de càrex, canyissars, joncedes i prats de dall. A més, són remarcables les notables singularitats que presenta aquest espai, com l’espècie rara hidrofítica Nitella translucens, alga que apareix en aigües temporals o permanents sobre substrat silícic o granits, i de la qual només es coneix en dues localitats a Catalunya. Pel que fa a la fauna, cal destacar els estanys de la Jonquera com a refugi important de coleòpters aquàtics i sangoneres i com a pas de migración per a l’avifauna.

Sota el topònim dels Estanys de la Jonquera s’identifiquen els següents espais individuals:

  • - Estany Petit
  • - Prat Llong de Baix
  • - Estany Gran
  • - Estany Terra Negra
  • - Prats o estany d’en Figa
  • - Prats de mas Baleta
  • - Estany de Baix

Més a l’est, al municipi d’Espolla, es localitza la bassa dels Castellars d’Espolla, la qual té una estreta relació amb la resta de zones humides de l’Albera, però se’n diferencia per la seva localització altitudinal més elevada. Aquesta és una bassa d’aigües temporals de reduïda extensió (uns 20 metres de diàmetre). Tot i això, és l’únic espai a Catalunya on s’ha trobat Ranunculus nodiflorus, una petita ranunculàcia. Al tractar-se d’un estany temporal mediterrani, la seva vegetació amfíbia (codi 3170) constitueix un hàbitat d’interès comunitari prioritari.

Als peus del vessant sud del massís de l’Albera, als municipis de Sant Climent de Sescebes i Cantallops, trobem tot un conjunt d’estanys temporals mediterranis i herbassars humits, que reben el nom de basses de l’Albera, i en els quals s’hi desenvolupen una sèrie de biòtops molt rics i interessants de notables singularitats, amb la presència d’espècies rares i d’interès.

Aquestes zones comparteixen importants característiques ecològiques. Al tractar-se d’espais d’inundació temporal mediterranis, en totes elles trobem vegetació amfíbia caractaritzada per la predominància de gespes d’isoets i creixenars, representada pel codi 3170 dels hàbitats d’interès comunitari, amb caràcter prioritari segons la Directiva europea. A la perifèria dels estanys es localitzen comunitats de jonqueres que també es troben incloses amb el codi 6420 a la llista d’hàbitats d’interès comunitari.

En concret, les basses de l’Albera estan constituïdes pels següents estanys: estanys de Gutina, de Massot, d’en Pous, de Tòrlits, de la Cardonera, de les Moles i de mas Faig, d’en parú, i estany Martí.

Els estanys de Gutina són un sistema llacunar de 2 estanyols (estanyol de la Rajoleria i estanyol de la Cardonera) que ocupen una superfície de 0,7 hectàrees. S’hi desenvolupen moltes espècies vegetals entre les quals s’hi troben algunes espècies rares (com la carofícia Nitella translucens) i d’interès (com les ranunculàcies Ranunculus aquatilis i Ranunculus trichophyllus, l’elatinàcia Elatine alsinatrum, la poligonàcia Polygonum amphibium, l’haloragàcia Myriophyllum alterniflorum, les alismatàcies Alisma plantago- aquatica i Baldellia ranunculoides, la juncàcia Juncus heterophyllus i la ciperàcia Eleocharis palustris). Pel que fa a la fauna, a la zona hi és coneguda la presència de tortugues d’aigua (Emys orbicularis), així com importants poblaments de copèpodes i amfibis.

L’estany de Massot és un estanyol d’aigües temporals que ocupa una superfície màxima de poc més de 2 hectàrees. Es tracta d’un espai poblat per canyissar i per jonqueres de terra baixa, destacant la presència de plantes higròfiles molt rares a Catalunya com la crucífera Cardamine parviflora (que creix en les gespes d’isoets), l’escrufularàcia Gratiola officinalis (que creix en herbassars humits i jonqueres) i l’alismàtàcia Baldellia ranunculoides. Pel que fa a la fauna vertebrada, l’estany d’en Massot és un punt important per a la reproducció d’amfibis.

L’estany d’en Pous és un petit estanyol d’aigües temporals que apenes arriba a 1,5 hectàrees de superfície. Les gespes calcígades són aprofitades com a prat de dall. Aquest estany destaca com a punt de reproducció del gripau corredor (Bufo calamita).

Els estanys dels Tòrlits són un conjunt d’estanys localitzats a l’interior del recinte militar de Sant Climent de Sescebes. Hi destaca la presència d’algunes espècies rares com la carofícia Nitella translucens, els pteridòfits Isoetes durieui i isoetes setacea, la ranunculàcia Ranunculus aquatilis, la poligonàcia Polygonium amphibium, les cal·litricàcies Callitriche brutia i Callitriche stagnalis i la singular lentibuluràcia insectívora Utricularia australis. Pel que fa als helòfits, destaquen, entre d’altres, la portulacàcia Montia fontana, les alismatàcies Alisma plantago-aquatica i Baldellia ranunculoides, laciperàcia Eleocharis palustris, o la gramínia Glyceria fluitans. Pel que fa a la fauna vertebrada, els estanys destaquen per ser un punt de cria d’algunes espècies rares a Catalunya, com la polla blava (Porphyrio porphyrio) o la trenca (Lanius minor).Els estanys són, com s’ha dit, un conjunt de diversos espais que es poden diferenciar de forma individual: estany Gran, estany Petit, bassa de Llevant, bassa de ponent, prat del serrat de les Garrigues i bassa del serrat de les Garrigues.

L’estany de la Cardonera és un estanyol que assoleix una superfície propera a les 3 hectàrees. La vegetació més característica d’aquest espai són les jonqueres i el canyissar. L’any 1995 aquest estany fou drenat per a realitzar les obres de canalització d’aigua Peralada - La Jonquera. Aquesta obra comportà la desaparició d’espècies com Utricularia australis, Isoetes velata i altres. Paral·lelament, la carretera Gi-602 parteix l’Estany en dos i produeix un efecte barrera per a les poblacions d’amfibis i facilita la freqüentació de l’indret. En definitiva, es tracta d’un espai de notable interès (especialment com a refugi d’amfibis) però que ha patit, i encara pateix, diverses agresions que posen en perill la seva integritat.

L’estany de les Moles i la bassa del mas Faig són dos petits estanyols que ocupen poc més de 2 hectàrees localitzats entre els masos de Bell-lloc i del Faig. Acullen comunitats vegetals i espècies molt rares a Catalunya; destaquen, per exemple, entre les primeres, els creixenars amb glicèria i les jonqueres terofítiques d’isoets o les jonqueres acidòfiles montanes (Juncion acutiflori). Entre les espècies vegetals que es localitzen en aquests zones caldria destacar la crucífera Cardamine parviflora, i els pteridòfits Isoetes setacea o Marsilea strigosa. La sega i la pastura, així com els recs de drenatge existents, han afavorit la implantació a la zona de prats de dall, també hàbitats d’interès comunitari però no associats a les zones humides, així com de gespes calcígades de menor especificitat ecològica.

L’estany d’en Parú és un estanyol localitzat ben a prop del mas de Bell-lloc, al municipi de Cantallops. Ocupa poc menys d’1 hectàrea de superfície i acull la població d’Isoetes setacea més gran de Catalunya. També destaca la presència del pteridòfit Marsilea strigosa, la cricífera Cardamine parviflora i. Pel que fa a la fauna, destaca la presència d’alguns crustacis anostracis d’aigües temporals.

L’estany Martí és un estany de 2,1 hectàrees de superfície que es troba a les immediacions del mas Faig, al municipi de Cantallops. A l’estany es localitza una petita taca de pradells d’isoets i de creixenars amb glicèria, així com de jonqueres acidòfiles montanes i de canyissars, a les parts més inundades. Malauradament, les obres de drenatge que s’hi fan i la colmatació natural del mateix estan, des del punt de vista de la seva conservació, accelerant la substitució d’aquestes comunitats vegetals per gespes calcígades de Rumex, Festuca i Carex, de menor interès conservacionista.

Deixant de banda les basses de l’Albera, podem trobar també altres quatre zones humides a la conca de la Muga: l’estany de can Gaspar, les basses de Delfià, els estanyols de mas Margall i la bassa de la Rubina.

L’estany de can Gaspar es troba dins l’espai de la xarxa Natura 2000 del Riu Llobregat d’Empordà, al municipi de Masarac. Es tracta d’un petit estanyol d’aigües temporals que arriba amb prou feines a la mitja hectàrea de superfície. Les comunitats vegetals que poblen la zona són els creixenars amb glicèria i les gespes d’Isoetion duriei amb Isoetes setacea i Isoetes velata (hàbitats d’interès comunitari prioritari: codi 3170). Així mateix, és un espai d’especial interès per a la fauna i d’una elevada fragilitat degut al seu aïllament respecte altres espais humits del vessant sud de l’Albera.

Les basses de Delfià són un conjunt de zones inundables del municipi de Rabós que en conjunt abasten poc més d’una hectàrea. La bassa més gran està ocupada majoritàriament per gespes calcígades i subhumides de les aliances Trifolio-Cynodontion i Paspalo-Polygonion viridis mentre les altres zones inundables, uns clots de menor extensió, estan recobertes per canyissars. A la més gran de totes s’hi localitzen també claps de vegetació amfíbia (hàbitat d’interès comunitari prioritari, codi 3170) i de jonqueres mediterrànies (hàbitat d’interès comunitari, codi 6420). Després de tot un seguit d’obres de dessecació que es van realitzar i en les quals es van fer desaparèixer comunitats d’hidròfits de notable interès (com Ceratophyllum submersum i Potamogeton crispus), actualment existeix un projecte per a restituir aquests espais tot recreant una nova bassa al nord-oest de la bassa gran. Pel que fa a la fauna, s’hi coneix una petita població de tortuga de rierol (Mauremys caspica leprosa). Igualment és un espai on es coneix la presència d’altres espècies d’interès conservacionista com el xoriguer petit (Falco naumanni) i la tortuga de terra (Testudo hermanni).

Els estanyols de mas Margall varen originar-se a resultes de l’extracció d’àrids (graves i arenes) de la riba esquerra del riu Manol. Es tracta d’un espai que ocupa una superfície de 14 hectàrees on s’hi localitzen 2 petits estanyols de 3 i 1,1 hectàrees respectivament, i un petit clot. En tots 2 estanyols la inundació hi és permanent, però el nivell de l’aigua és molt variable.

L’activitat extractiva encara segueix vigent en un sector de l’àrea, però una adequada restauració de les zones afectades l’any 1991 (en base a un projecte elaborat pel grup ecologista Institució Altempordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura (IAEDEN) ha permès convertir un paisatge industrial en una de les zones humides de més interès natural de l’interior de l’Alt Empordà. L’any 1994 aquest espai fou declarat Refugi de fauna salvatge (Ordre de 23 de novembre de 1994), amb una superfície total de 50 hectàrees.

La vegetació helofítica, amb canyís (Phragmites australis), boga (Typha sp.) i jonqueres de Juncus, Scirpus i Carex, ha colonitzat bona part de les vores dels estanyols. Paral·lelament, arbres de ribera com els salzes (Salix alba) i els freixes (Fraxinus angustifolia), entre d’altres, formen petits bosquets per tota la zona. Pel que fa a la fauna vertebrada, l’espai és ja un punt de nidificació de l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos) o del cabusset (Tachybaptus ruficollis), del corriol petit (Charadrius dubius); també s’hi han observat durant l’hivern o en migració espècies com l’arpella (Circus aeroginosus), el bernat pescaire (Ardea cinerea) o el blauet (Alcedo atthis).

La bassa de la Rubina es troba al municipi de Castelló d’Empúries. Es tracta d’una llacuna d’origen natural que ocupa poc més d’1 hectàrea. La seva proximitat al mar condiciona la vegetació, en la qual destaquen els salicornars i les jonqueres de tendència halòfila. Cal fer esment de la presència d’halòfits singulars com les quenopodiàcies Salicornia patula i Suaeda maritima, i la juncàcia Juncus subulatus. Sota les aigües, creixen poblaments de Ruppia maritima. Pel que fa a la fauna, a la bassa s’hi troba un dels peixos més rars a Catalunya: el fartet (Aphanius iberus), amb una població ben consolidada. Aquesta bassa es troba envoltada d’urbanitzacions, que amenacen la seva integritat si no es prenen mesures de protecció. De fet, la Direcció general de Costes del Ministeri de Medi Ambient i l’Ajuntament de Castelló d’Empúries s’han plantejat l’adquisició i recuperació de la zona de la Rubina.

Finalment, la resta de zones humides de la conca de la Muga corresponen a espais localitzats dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Alt Empordà. De tots aquests, trobem l’estany del Tec, l’estany de Vilaüt i la bassa Rodona, l’estany d’aiguaclara, de Palau de Baix i les closes de l’Albert, d’en Massot i de Mornau, localitzats a la Reserva Natural Integral de “Els Estanys”. Per altra banda, a la Reserva Natural Integral de “Les Llaunes” es troben la Massona i la Llarga, la Fonda, la Rogera i la Serpa.

L’estany del Tec és una extensa zona inundable, de més de 6 hectàrees de superfície, constituïda per una extensa xarxa de canals de drenatge, construïts inicialment amb la finalitat de dessecar i reconvertir l’Estany en conreus.

L’estany de Vilaüt i la bassa Rodona constituyesen una de les últimes mostres de l’antic estany de Castelló, ocupant una superfície de 30 hectàrees.

L’estany de Vilaüt és especialment conegut per ser un dels principals punts d’observació d’ocells del Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà. Tot i això, el seu interès ecològic també rau en el fet de ser un espai d’una notable diversitat d’ambients (herbassars humits, jonqueres, canyissars, zones arbrades, etc) i compta amb la presència d’espècies singulars com Elatine macropoda, que creix en els herbassars, Eleocharis palustris uniglumis, etc.

L’estany d’Aiguaclara ocupa una superfície de 18,4 hectàrees i es localiza al nord de la carretera C- 260, d’Olot a Roses. L’entrada d’aigua marina a través de l’anomenat riu Grau està alterant de forma notable les seves característiques ecològiques. Les comunitats helofítiques de l’espai (canyissars, jonqueres, etc) estan sent desplaçades per salicornars i altres espècies i comunitats més pròpies dels salobrars. Des de la direcció del Parc natural, conscients d’aquesta problemàtica, han començat a realitzar les primeres actuacions per tal de revertir aquesta situació i regenerar els hàbitats d’aigua dolça.

L’estany de Palau de Baix ocupa una superfície de gairebé 45 hectàrees, essent una de les zones on es troba un dels canyissars de major extensió i més ben constituïts de la Reserva. A part del propi canyís (Phragmites australis), a la zona hi creixen espècies com les bogues (Typha), l’espargani comú (Sparganium erectum), el lliri groc (Iris pseudacorus), la rubiàcia Galium palustre, o el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica). Pel que fa a la fauna, la gran extensió del canyissar el converteix en un lloc òptim per a la nidificació i hivernada d’ocells. Cal esmentar, molt especialment, la presència del bitó (Botaurus stellaris) com a nidificant. Aquest espai es veu afectat, si bé lleugerament, per la intrusió d’aigua marina a través de l’anomenat Riu Grau.

Les closes de l’Albert, les d’en Massot i les closes o estany de Mornau són tres zones contígües, de desigual extensió (11,6,11,4 i 27,1 hectàrees respectivament) d’herbassars humits i prats inundables que constitueixen una unitat ecològica molt destacable en el conjunt del Parc. Pel que fa a la fauna, totes aquestes closes són una zona important per a l’alimentació de limícoles i ardèids. Tanmateix, s’hi detecta una certa problemàtica derivada de la caça furtiva.

La Massona i la Llarga són dues llacunes litorals que antigament havien estat els desguassos de l’estany de Sant Pere sobre la maresma progradant, aïllats després de la dessecació. Es localitzen al municipio de Castelló d’Empúries i ocupen gairebé 28 hectàrees de superfície. Malgrat el seu origen del tot natural, una comporta instal·lada al canal Massona-Sirvent altera el cicle natural d’inundació i les comunitats halòfiles es veuen progressivament desplaçades per d’altres d’helofítiques (hàbitats d’interès comunitari prioritari: codi 1150). Les jonqueres halòfiles de Juncus maritimus (hàbitat d’interès comunitari: codi 1410) i els salicornars (hàbitat d’interès comunitari: codi 1420) ocupen les zones més allunyades de l’aigua. Arran d’aigua, els canyissars són la comunitats més dominants. Per últim, a la platja, es localitzen dunes de diferents tipus (hàbitats d’interès comunitari: codis 2210 i 2120).

La Fonda és una llacuna litoral que antigament formava part de la comunicació de desguàs de l’antic estany de Sant Pere amb el mar. Es localitza al municipi de Castelló d’Empúries i ocupa una superfície de 16 hectàrees. Gairebé tots els hàbitats d’aquest espai, que destaca pel seu estat de conservació i per la diversitat d’ambients que allotja, són d’interès comunitari, alguns amb caràcter prioritari, com per exemple els fons submergits i les aigües somes de la llacuna pròpiament dita (hàbitat d’interès comunitari prioritari: codi 1150). A les ribes dominen àmpliament les jonqueres halòfiles (hàbitat d’interès comunitari prioritari: codi 1410) i els salicornars (hàbitat d’interès comunitari prioritari: codi 1420). A la platja, finalment, es localitzen dunes de diferents tipus (hàbitats d’interès comunitari: codis 2210 i 2120).

La Rogera és una llacuna litoral que antigament constituïa un dels braços de contacte entre l’estany de Sant Pere i el mediterrani. Es localitza a Castelló d’Empúries i ocupa una superfície de més de 36 hectàrees. Es tracta d’un espai de marcada tendència halòfila. D’entre les comunitats vegetals destaquen, especialment per la seva extensió, els salicornars i, per la seva raresa, les comunitats de limòniums (hàbitats d’interès comunitari: codi 1420). El fons de la llacuna es troba entapissat per l’herbassar de rúpia (hàbitat d’interès comunitari prioritari: codi 1150). Es tracta, doncs, d’una llacuna que allotja comunitats halòfiles ben singulars a Catalunya. A la platja, per altra banda es localitza la vegetació de les dunes mediterrànies (hàbitat d’interès comunitari: codi 2210) i la vegetació de les dunes mòbils secundàries (dunes blanques) amb Ammophila arenaria (codi 2120).

La Serpa és una llacuna litoral que antigament formava part de la comunicació de l’antic estany de Sant Pere amb el mar a través de la zona de maresma. Es localitza a Castelló d’Empúries i ocupa una superfície de 9 hectàrees. En aquesta llacuna, a banda les comunitats submergides (hàbitats d’interès comunitari prioritari: codi 1150), destaquen els salicornars (hàbitat d’interès comunitari: codi 1420) i les jonqueres de tendència halòfila (hàbitats d’interès comunitari: codi 1410). L’aportació d’aigua dolça a través del Rec Sirvent, però, està provocant canvis en les comunitats vegetals. De fet, arran d’aigua la comunitat que prospera més és el canyissar. A la platja, finalment, es localitza la vegetació de les dunes mediterrànies (hàbitat d’interès comunitari: codi 2210) i la vegetació de les dunes mòbils secundàries (dunes blanques) amb Ammophila arenaria (hàbitat d’interès comunitari: codi 2120).

Tot i no estar íntegrament dins la RNI de “Les Llaunes”, sí que en formen parcialment part l’estany d’en Túries i l’estany del Cortalet.

L’estany d’en Túries és una llacuna litoral d’aproximadament 12 hectàrees de superfície, situada en el municipi de Castelló d’Empúries, formant part parcialmente de la RNI de “Les Llaunes”. Havia estat un antic braç de comunicació de les aigües continentals amb el mar. Es tracta d’un estany molt halòfil on destaquen els salicornars (hàbitat d’interès comunitari: codi 1420), les jonqueres halòfiles (hàbitats d’interès comunitari: codi 1410) i els poblaments de Ruppia sota les aigües (hàbitat d’interès comunitari: codi 1150). Ttambé destaca per la presència d’Odessia maeotica, un cnidari d’aigües temporals costaneres; i d’Eurytemora velox, un copèpode de distribució més septentrional. Així mateix, s’hi localitza una població consolidada de fartet (Aphanius iberus).

L’estany del Cortalet és un estany de 19 hectàrees de superfície localitzat al municipi de Castelló d’Empúries. De fet, es tracta d’una gran bassa artificial que fou dissenyada i construïda en uns antics prats adjacents al Centre d’Informació del Parc Natural. La seva finalitat principal és facilitar l’observació dels ocells a bona part dels visitants del Parc. Avui dia el seu interès ecològic és básicamente ornitològic.

Fóra de l’àmbit de protecció de les reserves naturals integrals que es troben al Parc natural dels Aiguamolls, es localitzen altres zones humides de gran importància: les llacunes de la Muga Vella, l’estany d’en Túries, l’estany del Cortalet, l’estany Europa, l’Estanyet i estany de Sant Joan Sescloses i les basses de les Garrigues.

Les llacunes de la Muga Vella són un sistema llacunar de dues basses que sumen 1,7 hectàrees de superfície, localitzades a l’interior d’un càmping del terme de Castelló d’Empúries. Des del punt de vista ecològic destaquen per la presència de fartet (Aphanius iberus).

L’estany Europa és una de les zones humides de més recent creació del Parc natural. Representa la darrera fase de tractament de les aigües que provenen de la depuradura d’Empuriabrava, instal·lada en terrenys del Parc. L’estany Europa és un sistema d’aiguamolls dissenyat i construït per eliminar- ne els nutrients en excés. Es tracta d’un sistema de llacunes de més de 7 ha que manté un nivell d’inundació força constant. Aquest fet possibilita que aquest espai sigui molt utilitzat per part dels ocells durant els mesos d’estiu. Espècies com el flamenc (Phoenicopterus ruber) o la siseta cendrosa (Xenus cinereus) s’han observat en aquest espai.

L’Estanyet i l’estany de Sant Joan Sescloses eren una de les últimes mostres de l’antic estany de Castelló. Es localitzen al municipi de Peralada i ocupen una superfície de 2 hectàrees, ara transformades en camps agrícoles. Malgrat el drenatge recent i la seva pràctica dessecació, hi queden mostres de vegetación helofítica i halòfila. Formen part del Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà i seria recomanable recuperar-los com a zona humida.

Les basses de les Garrigues es localitzen al municipi de Palau-saverdera. Són un conjunt de tres basses originades per una activitat extractiva d’àrids i que ocupen unes 2 ha de superfície. L’extracció d’àrids va finalitzar els anys 80 i, des d’aleshores, i gràcies també a l’execució d’un pla de recuperació de les graveres com a zones humides, les basses de les Garrigues han experimentat una millora ecològica molt notable. Aquestes estan ocupades per jonqueres i canyissars i, sota les aigües s’hi troben macròfits submergits. Algunes especies singulars que s’hi han citat són Myriophyllum spicatum, Ranunculus aquatilis peltatus, Ludvigia grandiflora, etc. De les tres basses, dues es troben en l’interior del Parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà i la tercera en queda exclosa.

Finalment, en quant a les zones humides de la conca del Fluvià, es localitzen tres àrees que formen part del Parc natural dels Aiguamolls: l’Illa de Caramany, el Riu Vell i els meandres del riu Fluvià. A més, hi ha altres tres zones humides d’importància, però que no estan integrades dins el Parc natural dels Aiguamolls: la bassa de mas Pastells o antic estany de Siurana, la pedrera de Viliacolum i l’antic estany de Paloi o de Sant Tomàs de Fluvià.

L’illa de Caramany constitueix, a més d’estar ubicada dins el Parc natural, és una Reserva natural integral. Es troba situada a 2 Km de la desembocadura del Fluvià i l’espai ocupa una superfície de 6,7 ha. A l’illa de Caramany es localitza un dels boscos de ribera més extensos i ben estructurats i conservats del Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà i de tot el litoral català. Les comunitats forestals més destacables són les de bosc de ribera, com la salzeda i l’albereda (hàbitats d’interès comunitari: codi 92A0) o el tamarigar (hàbitat d’interès comunitari: codi 82D0), amb presència d’espècies com el freixe, l’om, el pollancre, i un llarg etcètera. Pel que fa a la fauna, l’illa és un punt important d’hivernada i nidificació d’ardèids i altres ocells. L’aïllament d’aquest espai ha facilitat la seva excel·lent conservació. Cal destacar especialment l’origen autòcton de les espècies vegetals d’aquest extens bosc de ribera

L’anomenat Riu Vell és en una antiga desembocadura del riu Fluvià. Es localitza a cavall dels municipis de Sant Pere Pescador, l’Armentera i l’Escala, i ocupa una extensió de 16,6 hectàrees. És un espai que té un interès especial com a refugi d’hidròfits i helòfits rars a Catalunya, com la mànsega (Cladium mariscus). Antigament, s’havia citat a la zona l’hidrocaris (Hydrocharis morsus-ranae). Cal dir que aquest espai tan sols està inclòs de forma parcial en el Parc natural dels aiguamolls de l’Empordà.

Els meandres del riu Fluvià de Sant Pere Pescador i l’Armentera són antics meandres d’aquest curs fluvial que es troben totalment desconnectats de les seves aigües superficials per motes de contenció. Ocupen 3 hectàrees de superfície. Es tracta d’un sistema de dues basses i constitueix un valuós refugi per a moltes espècies d’hidròfits (hàbitat d’interès comunitari: codi 3150). En aquest espai es coneix, per exemple, la presència de l’hepàtica Riccia fluitans, la nimfàcia Nymphaea alba, la ceratofil·làcia Ceratophyllum demersum, l’haloragàcia Myriophyllum verticillatum, diversos Potamogeton, etc.

Fóra ja dels límits del Parc natural, trobem la bassa de mas Pastells, que correspon al que queda de l’antic estany de Siurana, pràcticament dessecat del tot i ja només reconeixible sobre cartografia i per la toponímia. Es localitza al municipi de Siurana i ocupa en l’actualitat una superfície de 5,6 hectàrees. La vegetació d’aiguamoll que hi resta es limita a gestes calcígades subhumides i a unes poques taques de canyissar. Tanmateix, l’espai, que està amenaçat per determinades pràctiques agrícoles i pels treballs de dessecació, té un cert interès com a refugi d’ocells hivernants.

La pedrera de Vilacolum es localitza al municipi de Torroella de Fluvià. La presència de l’actual zona humida es deu a l’extracció de traquita. Ocupa una superfície de poc més d’1 hectàrea. A les zones més fondes, la inundació hi és permanent, fet que permet l’establiment d’una vegetación submergida de macròfits d’aigua dolça (hàbitats d’interès comunitari: codi 2150). A les vores i a les zones d’inundació més temporal hi creixen els canyissars, jonqueres de terra baixa (hàbitats d’interès comunitari: codi 5420) i gespes calcígades i humides que són pasturades per ramats d’ovelles. Aquest espai és especialment singular per la presència d’algunes espècies com l’alismatàcia Baldellia ranunculoides, la ciperàcia Scirpus litoralis i altres espècies d’aiguamolls força rares a Catalunya. Per altra banda, l’espai té certa importància geològica per la presència d’un important jaciment paleontològic i de traquita. Pel que fa als impactes sobre aquest espai, una excessiva pastura i trepig per part del bestiar oví o alguns abocaments de runes que s’hi han produït, poden posar en perill la seva integritat.

Lantic estany de Palol és un petit espai situat en una depressió entre el riu Fluvià i el nucli de Sant Tomàs de Fluvià. L’alimenta principalment el rec de Mollet, i amb el nivell màxim d’inundació abasta unes 8 hectàrees de superfície. Els darrers anys el rec de drenatge havia anat perdent la seva capacitat per a desguassar i l’estany mantenia una inundació gairebé permanent. Gràcies a això, sota les aigües hi apareixien claps de Chara vulgaris i de Polygonum amphibium. Per les vores hi havia retalls de canyissar, bogar, jonqueres de jonc boval i altres espècies pròpies dels herbassars humits. Tanmateix, l’any 1995, el rec de drenatge fou reparat i actualment la major part de l’estany es troba sembrada amb girasol i blat de moro.


Submit to FacebookSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn

Ràtio: 5 / 5

Estrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles activesEstrelles actives
 
Aquesta web utilitza cookies tècniques i analítiques (pròpies i de tercers) per a prestar el servei. Pot acceptar-les o bé rebutjar-les clicant als botons corresponents. Per a més informació pot consultar la Política de Cookies.