Història geològica
L’Alt Empordà està situat, en bona part, en una depressió tectònica reblerta de sediments dipositats durant el neogen i el quaternari. Les característiques litològiques d’aquesta comarca es detallen per ordre cronològic, des dels més antics fins els més moderns.
En el paleozoic, fa 500 milions d’anys, l’Alt Empordà formava part d’una conca sedimentària marina on es dipositaven materials carbonatats i detrítics de gra molt fi. L’espai que havia de donar lloc a l’Empordà estava cobert per l’oceà Tetis. En aquest mar es formaven roques metasedimentàries que foren aixecades per l’orogènia herciniana, després aquests relleus varen ser fortament erosionats, i van ser novament coberts per les aigües durant l’era Secundària. Així, el paleozoic aflora extensament a la comarca, especialment a bona part del cap de Creus i l’Albera. A un nivell més concret, tenint en compte que aquesta era geològica comprèn 290 milions d’anys, cal destacar els afloraments de l’ordovicià superior i el silurià a la muntanya del Montroig i voltants. A l’ordovicià es va produir una emersió generalitzada que va perdurar fins al mesozoic.
L’era del mesozoic, de 180 milions d’anys, està formada per tres períodes (triàsic, juràssic i cretasi). En el triàsic començà a enfonsar-se el substrat i es formà una conca poc fonda. Al juràssic i sobretot al cretasi, el solc pirinenc s’estengué, al nord, en sentit est- oest limitat al sud pels Catalànids, amb el massís de les Gavarres que restava emergit. Del mesozoic són presentes les roques procedents de cadascun dels períodes que el formen:
Del triàsic són presents el buntsandstein format per lutites, arenites i rudites de color vermell i el muschelkalk format per calcàries i dolomies; ambdós afloren a Masarac.
Del juràssic hi ha afloraments essencialment carbonatats i a la part alta presenta argiles groguenques; aflora al mantell de Biure i al mantell de Figueres; en els materials carbonatats s’han trobat fòssils: bivalves, belemnits, ammonítids, braquiòpodes i crinoïdeus.
El cretaci aflora en major extensió que els dos sistemes precedents. El cretaci inferior està constituït per calcàries detrítiques, bioclàstiques i lacustres. El cretaci superior està format per calcàries, calcàries margoses i calcàries bioclàstiques amb fòssils; aquests materials afloren als mantells de Figueres, Montgrí i als mantells de Biure i Bac Grillera.
El garumnià, formació de trànsit entre el cretaci i el paleocè, aflora entre Terrades, Boadella i Masarac i està constituït per materials detrítics vermells i roques carbonatades, a causa de les fluctuacions del nivell del mar; a l’Alt Empordà aquests materials estan disposats damunt el substrat paleozoic o bé al sostre del cretaci.
Durant l’eocè s’inicià la formació dels Pirineus amb els primers mantells de corriment. Així, la mar ilerdana que cobria gran part de Catalunya es va anar retirant progressivament amb l’aixecament de la serralada pirinenca. Però no va ser fins a l’oligocè que es va produir una emersió generalitzada amb deposició continental i es va generar els darrers emplaçaments dels mantells. El plegament pirinenc va exposar en transformació tant el granit com altres roques paleozoiques que ja havien estat afectades pels plegaments hercínics, així com de l’era plaeozoica i de l’eocè.
Els materials del cuisià i del lutecià estan constituïts per sèries detrítiques i sèries carbonatades; el bartonià està representat per conglomerats amb nivells argilosos i el priabonià està format per conglomerats, gresos i argiles vermells. Els estatges cuisià, lutecià i bartonià, comprenen parcialment les formacions Corones, Terrades, la Penya i Bellmunt. Cal assenyalar que als voltants de Terrades, en materials carbonatats de la formació Penya-Terrades, equivalents laterals de la formació Armàncies, s’han trobat indicis de petroli.
Al miocè i pliocè es produïren falles normals, que provocaren un seguit d’aixecaments i enfonsaments. A l’Alt Empordà el mar entrà per l’est configurant una badia i se n’ompliren les vores amb sediments terrígens, ventalls al·luvials i al centre es dipositaren sediments més fins. Així, el pliocè continental està localitzat a la vora septentrional de la fossa i, segons l’àrea font dels sediments, es poden distingir dos sistemes: l’un situat a l’Oest (Cistella-Llers), format per graves, sorres arcòsiques i argiles, que inclouen còdols de granitoides i roques carbonatades eocèniques, i l’altre situat a l’Est (Sant Climent-Peralada), format per graves, sorres, llims i argiles amb abundants còdols de roques metamòrfiques però no de granitoides.
Els sediments procedents del pliocè foren recoberts per sorres i graves, com a conseqüència d’una regressió marina, procedents dels aportaments dels cursos fluvials procedents dels massissos propers. Els dipòsits recents, quaternaris, que rebleixen la conca de l’Empordà, representats majoritàriament per sediments detrítics, es troben àmpliament desenvolupats a les valls del Fluvià i de la Muga i en menor extensió a les del Manol, Orlina i la riera d’Àlguema; també es trobem als vessants i peus de muntanya i sobretot a les antigues planes deltaiques del Fluvià i de la Muga.
A finals del pliocè es produí activitat volcànica i els materials emesos, piroclastos i laves, s’intercalaren amb els sediments. Finalment, durant l’holocè i fins a l’actualitat es configura el relleu actual, amb dipòsits litorals afectats per les oscil·lacions del nivell del mar causades per les glaciacions quaternàries.