El concepte de risc fa referència a la probabilitat que un fenomen o esdeveniment físic extrem pugui causar danys sobre una persona, grups de persones, els seus béns o el medi ambient. Quan això succeeix es diu que s’ha produït un impacte que serà més o menys greu en funció d’un conjunt de factors, mecanismes o situacions que es donen en cada cas. Tot plegat, genera una situació de risc que pot ser avaluada a partir de l’anàlisi individual dels tres factors que componen el risc: la perillositat, l’exposició i la vulnerabilitat.
El primer dels tres factors de risc, la perillositat, ve determinat per dues variables estretament relacionades com són la magnitud i la freqüència. La magnitud d’un esdeveniment físic extrem que fa referència a la quantitat d’energia i/o matèria que s’allibera, de manera que no ha d’estar perquè relacionada directament amb els efectes de l’esmenta’t fenomen. Un terratrèmol d’alta magnitud pot ser que causi pocs danys en una zona on estan preparats per fer-hi front, mentre en una zona on no estan preparats un terratrèmol de magnitud menor pot causar una autèntica catàstrofe. La freqüència, en canvi, es basa en la probabilitat d’ocurrència o en el interval de temps que ha de passar perquè tingui lloc un fenomen d’una determinada magnitud.
El segon factor del risc és l’exposició i està relacionada amb el nombre de persones, béns o serveis sotmesos a l’acció d’un perill, de manera que el grau d’exposició sol ser més elevat en espais densament ocupats i propers a elements de risc com un riu o un espai forestal.
El tercer factors és la vulnerabilitat entesa com la capacitat d’una persona, societat, bé material o element del medi natural per preveure, fer front, resistir i recuperar-se del impacte d’un fenomen físic extrem. Aquesta vulnerabilitat està composada per dues variables com són la resistència i la resiliència socioterritorial al risc. La resistència és la capacitat que té un individu o grup d’individus per absorbir i tolerar les pèrdues i restablir el funcionament “normal” de la vida quotidiana després d’un esdeveniment catastròfic, de manera que dependrà bàsicament del nivell de benestar i salut pública de l’individu o grup social en qüestió. L’altra variable, la resiliència, fa referència a la capacitat de dissenyar, aplicar i fer funcionar adequadament les diferents mesures de gestió del risc i dependrà del grau de preparació social, és a dir de les mesures de gestió desenvolupades, davant una possible catàstrofe.
Pel que fa a la classificació dels diferents tipus de riscos ambientals existents, una de les maneres més habituals de classificar-los és segons el seu origen seguint la classificació UNDRO (Oficina de Coordinació de les Nacions Unides per a Socors en Casos de Catàstrofes). Aquesta diferencia tres tipus de riscos:
Riscos naturals: són aquells que inclouen tots els successos de tipus catastròfic, el desencadenament dels quals no està directament provocat per la presència o l’activitat de l’home.
Riscos tecnològics: són aquells que inclouen totes aquelles emergències potencials que puguin derivar de l’aplicació i ús significatiu de tecnologies industrials.
Riscos antròpics: són aquells relacionats amb l’activitat i l’existència pròpia de l’home i que inclouen tots aquells sinistres i accidents fortuïts o provocats, no inclosos concretament en els dos apartats anteriors.
Els riscos de tipus naturals es diferencien dels tecnològics pel fet que els primers es donen de forma natural, mentre els segons són conseqüència de l’avanç tecnològic de les societats. Això no treu que existeixin alguns tipus de riscos naturals on la presència de les persones desenvolupi un determinat paper. Quan el factor natural s’associa a l’actuació humana se’ls anomena riscos antropogènics, mentre els riscos naturals mixtos són els que intervenen varis factors, ja siguin naturals i antròpics.