Les temperatures
Temperatura mitjana anual
Bona part de la comarca enregistra uns valors de temperatura mitjana anual al voltant dels 14-15°C, valors força suaus degut a una clara influència de l’efecte termoregulador que exerceix el mar. Per contra, a les parts més altes de la comarca, la influència de l’altitud comporta l’assoliment d’unes temperatures mitjanes inferiors als 11°C, com és el cas de les parts més altes del massís de les Salines i de l’Alta Garrotxa.
Les zones amb més influència marítima són les que enregistren també una temperatura mitjana anual més elevada. Així, a partir de Roses i seguint una estreta franja per la línia de costa del cap de Creus fins a la frontera francesa, s’enregistra una temperatura mitjana molt propera als 16°C. El motiu principal és l’efecte termoregulador marítim durant els mesos d’hivern, més acusat que durant els mesos d’estiu.
En termes de valors mitjans de temperatura, la comarca es podria dividir en dues zones, una més baixa i planera i una altra més allunyada del mar i muntanyosa, limitades de forma aproximada per la isoterma de 14°C. En aquest sentit, com més a prop de la costa ens situem, cal situar-se a una altitud superior per trobar valors termomètrics més baixos, com és el cas de la serra de Rodes o de la serra de la Balmeta, situades prop de la línia litoral i amb alçades superiors als 600 m. Cap a l’interior de la comarca, la isoterma esmentada delimita els relleus de la Garrotxa d’Empordà, del massís de les Salines i part dels aspres de l’Albera.
Mapa 26. Temperatura mitjana anual
Ritme tèrmic anual
El ritme de les temperatures al llarg de l’any és molt semblant a tota la comarca, i és definit per la presència d’un mínim el mes de gener, d’uns 8ºC, i un màxim el mes de juliol, d’uns 24ºC. Malgrat tot, en aquest darrer cas molt sovint les estadístiques marquen uns valors molt similars entre el mes de juliol i agost o, fins i tot i en algun cas, superiors per a aquest darrer mes.
La temperatura mitjana de les màximes diàries arriba fins gairebé 30ºC els mesos de juliol i agost, i uns 13ºC el mes de gener. Respecte la temperatura de les mínimes diàries, els mesos d’estiu és d’uns 18ºC, disminuint fins els 4ºC els mesos d’hivern.
Gràfic 2.1.1. Distribució anual de les temperatures mitjanes mensuals, temperatures mitjanes mensuals de les màximes diàries i temperatures mitjanes mensuals de les mínimes diàries, en ºC, en base a les mitjanes calculades per al període 1998-2008 a les estacions meteorològiques de Cabanes, Espolla, Portbou i Sant Pere Pescador
Font: elaboració pròpia a partir de dades facilitades pel Servei Meteorològic de Catalunya
Per altra banda, els valors corresponents a les temperatures extremes també mostren una important dependència respecte del període d’enregistrament de les dades, tot i que representen una aproximació força bona per complementar la informació procedent de les mitjanes anuals. Les màximes absolutes van dels 36°C arran de la costa fins als 40,5°C a Figueres, i les mínimes absolutes oscil·len entre els -7°C del litoral fins als -9°C també a Figueres.
La manca de dades corresponents a les zones muntanyoses fa difícil saber quin és el comportament detallat de les temperatures en aquests sectors. Malgrat tot, sembla clar que les zones més elevades de la comarca deuen enregistrar unes mínimes extremes inferiors als -15°C, mentre que les màximes possiblement estiguin a prop dels 30°C.
Amplitud tèrmica anual
L'amplitud tèrmica anual es pot calcular com la diferència entre la temperatura mitjana del mes més càlid (juliol) i del mes més fred (gener).
A causa de la disposició del relleu a la comarca, on les serres i els massissos es disposen en forma d’amfiteatre que envolta una plana oberta a la Mediterrània, la influència del mar es fa notar al conjunt del territori, tot i que es va reduint a mesura que ens endinsem cap a l’interior. Aquesta influència, amb un clar efecte termoregulador, es fa palesa especialment durant els mesos d’estiu i d’hivern, i comporta una amplitud tèrmica molt inferior a la que s’enregistra en àrees amb més continentalitat, com ara la Depressió Central o la part occidental dels Prepirineus. Aquest efecte termoregulador es deu a l’elevat calor específic de l’aigua, fet que li permet emmagatzemar gran quantitat d’energia. Això es tradueix en una necessitat d’haver d’absorbir o perdre una quantitat d’energia relativament important per tal d’experimentar variacions en la seva temperatura; per tant, el seu escalfament o refredament és molt més lent que, per exemple, al terra. Així, mentre que la temperatura del terra pot arribar a l’hivern a baixar per sota dels 0°C, o pujar per sobre dels 40°C a l’estiu, la temperatura de l’aigua difícilment baixa dels 12°C o supera els 25°C a la zona de la Mediterrània occidental.
L’amplitud tèrmica anual dóna valors lleugerament superiors als 14°C arran de la línia de costa, com és el cas de Portbou (14,3°C) o l’Estartit (14,4°C), on es produeix una màxima influència marítima, i s’incrementa lleugerament a mesura que ens desplacem terra endins, com en el cas de Figueres (15,6°C) o d’Espolla de l’Albera (15,9°C). Val la pena comentar que, fora de la comarca, en àrees més resguardades, com ara a Girona, separada del mar per les Gavarres, encara es rep una influència marítima molt important (16,2°C d’amplitud), i és que calen relleus de més alçària i distàncies més grans per reduir l’entrada dels vents de llevant.
Mapa 27. Amplitud tèrmica anual
Font: elaboració pròpia
Les precipitacions
Precipitació mitjana anual
Igual que en el cas de les temperatures, la distribució de les precipitacions està molt influenciada per l’orografia. Així, i en general, la meitat est es caracteritza per unes precipitacions inferiors als 700 mm, mentre que la meitat occidental de la comarca registra precipitacions superiors, més importants a mesura que es guanya altitud.
Per altra banda, tenint en compte que les situacions sinòptiques de llevant són les que aporten unes precipitacions més quantioses a la comarca, la disposició del relleu respecte d’aquests vents humits és essencial. El massís de les Salines, que combina els relleus més elevats (fins a 1443 m) juntament amb una exposició oberta als vents de l’est, és l’indret que rep les precipitacions més elevades de la comarca, superiors als 1200 mm.
En conjunt, la part alta de la conca de la Muga rep una precipitació superior als 1000 mm, i és que a partir d’una altitud de 700 m el gradient pluviomètric augmenta de manera important fins a la carena. Altres serres importants, com la de l’Albera, tot i assolir elevacions de fins a 1257 m (al puig Neulós), enregistren precipitacions sensiblement inferiors a causa de la seva exposició menys oberta respecte dels vents de llevant.
Finalment, el sector de la plana més coster i proper al golf de Roses, a partir de Figueres, és el que rep les precipitacions més baixes de la comarca, inferiors als 600 mm.
Mapa 28. Precipitació mitjana anual (mm)
Font: elaboració pròpia
Ritme pluviomètric anual
El ritme pluviomètric anual és definit per l’addició de les precipitacions mitjanes dels tres mesos corresponents a cada estació. La major part de l’Alt Empordà, sobretot la zona de la plana, participa del tipus dominant a la resta del litoral català: el tipus TPHE (tardor-primavera-hivern-estiu), típicament característic del clima mediterrani. Els mesos d’estiu, especialment el mes de juliol, són els que enregistren unes precipitacions més baixes, a causa del predomini en aquesta època de les altes pressions subtropicals representades per l’anticicló de les Açores, que provoquen un desplaçament cap al nord de la circulació de l’oest i les borrasques associades.
Malgrat que aquest règim pluviomètric sigui el dominant a la major part de la comarca, no és l’únic. La tendència canvia cap a la capçalera de la conca de la Muga, on les precipitacions de tardor són superades progressivament per les de primavera. Així, l’estació de Darnius ja enregistra unes precipitacions lleugerament superiors durant la primavera, diferència que s’incrementa a l’estació de Maçanet de Cabrenys. Aquest tipus de règim segurament també es deu enregistrar a la serra de l’Albera, tal com es pot deduir de les dades de les estacions d’Espolla i Capmany. Que en aquests sectors de la comarca les precipitacions de la primavera siguin superiors a les de la tardor segurament és degut al fet de la seva regularitat interanual respecte de la forta variabilitat de les pluges de tardor.
Per altra banda, a la zona litoral del Cap de Creus i d’una bona part del massís de l’Albera el règim és també molt similar, però amb l’estació de l’hivern com la segona més plujosa després de la tardor (THPE). La resta de sectors, corresponent majoritàriament al sector anomenat Salines-Bassegoda, presenten règims diferents amb un predomini territorial del PTHE (Primavera, Tardor, Hivern i Estiu).
Pel que fa a les precipitacions durant l’estiu, aquestes també experimenten un increment important cap als sectors muntanyosos, ja que són sectors més afectats per les típiques tempestes convectives estiuenques. Concretament, les serres de la Garrotxa d’Empordà són un dels indrets de la comarca on més es produeix aquest fenomen meteorològic degut a la seva proximitat a la capçalera del Ter, un gran aportador d’humitat per a aquests tipus de tempestes.
Gràfic 2.1.2. Precipitació mitjana acumulada mensualment, en mm, en base a les mitjanes calculades per al període 1998-2008 a les estacions meteorològiques de Cabanes, Espolla, Portbou i Sant Pere Pescador
Font: elaboració pròpia a partir de dades facilitades pel Servei Meteorològic de Catalunya
Dies al llarg de l’any amb precipitació
L’anàlisi d’aquesta variable ha de servir per conèixer la seva evolució al llarg de les estacions. Les precipitacions en forma de neu tenen una escassa importància en la majoria de la comarca, amb valors inferiors a un dia de mitjana per any. Cap a les zones més elevades la situació ja canvia, encara que no existeixen les suficients dades per poder concretar en quina proporció augmenten.
Com sol passar en gran part del litoral català, el nombre més alt de dies de precipitació s’assoleix durant els mesos de primavera, cosa que indica que tenen un caràcter menys irregular i torrencial, al contrari del que succeeix durant la tardor. Durant els mesos d’estiu sempre es produeix una davallada important (tal i com també passa amb les precipitacions mitjanes) i gairebé en tots els casos el mínim coincideix en el mes de juliol. Els totals anuals a la plana es mouen entre els 70 i els 80 dies de precipitació a l’any.
Situacions sinòptiques que solen provocar precipitació
Les situacions sinòptiques que solen provocar pluges intenses durant la tardor són les adveccions de llevant, que durant aquesta estació són més efectives a causa de l’elevada temperatura a la que arriba el mar després dels mesos d’estiu. Malgrat tot, també poden provocar pluges importants durant altres èpoques de l’any, especialment si van acompanyades d’una bossa d’aire fred en alçada, tal com mostra a la situació sinòptica del mapa 29.
Evapotranspiració potencial i regions tèrmiques
L’evapotranspiració potencial (ETP) d'un indret determinat es defineix com la màxima evapotranspiració que s'hi produiria en aquest si el terra disposés d’un subministrament il·limitat d'aigua. L’evapotranspiració és la quantitat màxima d’aigua susceptible de ser cedida en forma de vapor per una superfície de sòl completament coberta de vegetació i contínuament alimentada d’aigua sota unes determinades condicions climàtiques. Segons la metodologia de Thornthwaite, es poden trobar fins a cinc intervals de l’EPT en funció de les regions tèrmiques:
- Mesotèrmica III (B’3) de 855 a 977 mm
- Mesotèrmica II (B’2) de 712 a 855 mm
- Mesotèrmica I (B’1) de 572 a 712 mm
- Microtèrmica II (C’2) de 427 a 572 mm Microtèrmica I (C’1) de 286 a 427 mm
D’aquestes, dos regions són les que es localitzen a l’Alt Empordà, tot i que predomina àmpliament la mesotèrmica I, que equival a una evapotranspiració potencial de gairebé entre 712 i 855 mm arreu de la comarca de l’alt Empordà.
Mapa 30. Evapotranspiració potencial (mm) i regions tèrmiques
Font: elaboració pròpia
Dèficit hídric anual
El dèficit hídric anual és la diferència entre l’evapotranspiració potencial (ETP), o capacitat evaporant del sòl cobert de vegetació, i la real. A mesura que aquesta diferència és superior, menys garantides estan les necessitats hídriques de les plantes.
A l’Alt Empordà, les regions més costeres són les que presenten un dèficit més important d’aigua, mentre que a mesura que ens a endinsem a la plana i, finalment, a les zones més interiors i muntanyoses, aquest dèficit es va reduint progressivament.
Mapa 31. Dèficit hídric anual (mm)
Font: elaboració pròpia
Concentració estival de l'eficàcia tèrmica
Representa el grau de continentalitat a partir de la relació entre la suma de l’evapotranspiració potencial estimada per als 3 mesos d’estiu i la resultant de determinar la total anual. Thornthwaite definí una sèrie de categories que expressen diferents graus de continentalitat:
- de 56,3% a 61,2%
- de 51.9% a 56.3%
- de 48% a 51.9%
- < 48%
Tret d’una franja relativament estreta al voltant de la costa, la resta de la comarca de l’Alt Empordà presenta una concentració estival de l’eficàcia tèrmica dins el rang del 48-51.9%. Mentre que és precisament als indrets més litorals on aquesta disminueix per sota del 48%.
Mapa 32. Concentració estival de l’eficàcia tèrmica
Font: Elaboració pròpia
Irradiació global diària, mitjana anual
La irradiació global diària que arriba sobre la superfície del territori es calcula tenint en compte com a principal variable l’orografia del terreny, en base a la metodologia emprada per l'Institut Català d'Energia (ICAEN). Les unitats resultants amb que es treballen són megajoules per metre quadrat (MJ/m2).
Els valors d’irradiació a la comarca es situen entre els gairebé 16,5 MJ/m2 sobretot a les zones de més altitud i més orientades al sol, i els 12 MJ/m2 a les zones més baixes i mal orientades.
Mapa 33. Mitjana anual de la irradiació global diària (MJ/m2)
Font: elaboració pròpia
El vent
La tramuntana
El vent es tracta d’una de les variables meteorològiques més remarcables de l’Alt Empordà.
La rosa dels vents indica una predominança dels vents del nord (la tramuntana), especialment durant la tardor i l’hivern, i en segon lloc trobem els vents del sud i sud-oest, més càlids i humits que els del primer quadrant.
De fet, la tramuntana és el vent més característic de l’Alt Empordà. Es tracta d’un vent sec i més aviat fred, de direcció predominant N-NW, que bufa especialment durant els mesos de novembre fins a març amb una gran intensitat i uns 70 dies a l’any. S’origina en situacions sinòptiques caracteritzades per la presència d’un centre d’altes pressions a l’oest de la península Ibèrica i una borrasca a la Mediterrània. La posició relativa dels dos centres de pressió dóna lloc a un flux de vent del nord que moltes vegades impulsa un front fred associat al centre de baixes pressions.
Al sector del cap de Creus, i concretament al vessant nord, és on la tramuntana assoleix una màxima violència, afectant poblacions com Portbou, Llançà o Cadaqués. Es pot establir una segona línia d’influència habitual, en la que el vent pot arribar a ser de forta intensitat en situacions determinades, i que aniria aproximadament des de Figueres fins a Palamós. Finalment, existeix una tercera línia d’influència més eventual, que gairebé pot arribar a afectar Girona i Blanes, tal com ja va descriure el 1950 Eduard Fontserè en el seu tractat sobre La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi.
Figura 2.1.1. Rosa dels vents i velocitat mitjana del vent per a cada direcció a l’estació de Portbou
Font: Anuaris de dades meteorològiques. Servei Meteorològic de Catalunya
Observatoris com el de Figueres, en situacions de tramuntana forta, han arribat a enregistrar ventades superiors als 100 km/h. Ara bé, les dades més extremes s’han enregistrat als punts més alts de la serra de l’Albera, amb valors propers als 200 km/h, i, sobretot, a la zona del Cap de Creus, on per exemple a l’Observatori de Portbou es poden arribar amb certa freqüència a valors de més de 200km/h.
La importància de la tramuntana es manifesta, a més, a través de les notables influències que té sobre el caràcter de nombroses localitats, no solament sobre el mode de vida de la població, sinó també sobre determinats aspectes geològics i biològics de la comarca.
Marinades i terrals
Pel que fa sobretot durant l’estiu, les situacions sinòptiques anticiclòniques o les de pantà baromètric afavoreixen la formació de brises (vents de mar cap a terra). A la franja litoral, aquest vent apareix gràcies a l’escalfament i el refredament diferencial entre les superfícies del mar i del terra. Parlem de marinada quan el vent va de mar cap a terra, impulsat per l’ascens convectiu de l’aire escalfat en contacte amb la superfície terrestre, amb més intensitat a mesura que avança el dia. El terral és el vent en sentit contrari a la marinada, i s’origina quan s’inverteix la situació descrita durant el dia. A la nit, la superfície de l’aigua es manté a una temperatura superior i provoca els ascensos convectius de l’aire en contacte, els quals impulsen el flux de vent des de l’interior.
Figura 2.1.2. Marinada i terral
Font: Atles comarcal de Catalunya, Alt Empordà, ICC, 2006
L’efecte Föhn
El flux d’aire procedent de les latituds altes, abans de penetrar al territori català, ha de superar un important obstacle orogràfic: els Pirineus. Sovint, això ho fa fragmentant-se en dues branques principals. Una primera segueix la direcció més o menys dels meridians i supera la serralada per l’extrem més oriental, on les altituds són més modestes. La segona s’endinsa per la vall de l’Ebre i acaba també, finalment, sortint al Mediterrani.
Figura 2.1.3. La tramuntana i l’efecte Föhn
Font: Atles comarcal de Catalunya, Alt Empordà, ICC, 2006